Sanitat pública
El dia 7 d’abril del 2020 en ple confinament per la pandèmia de la Covid vaig escriure una carta, una de tantes en aquells dies llargs i tristos, a l’Hospital Tauli de Sabadell, aquest hospital havia encetat una campanya solidària a fi de que la ciutadania es solidaritzés amb les persones afectades de Covid que estaven ingressades en un estat crític però sense estar a la UVI i, que majoritàriament no tinguessin família amb qui poder-se comunicar malgrat fos per correu, videotrucades etc..,demanaven que enviéssim correspondència via correu electrònic, en forma de converses, poemes, històries, dibuixos, el que cadascú sabés fer millor. L’hospital rebia els correus i tenia destinades dues persones del servei administratiu per llegir-les individualment a aquests malalts. La campanya tenia dos objectius, per una banda aixecar la moral de les persones ingressades i soles i l’altra, creaven una xarxa de solidaritat entre la població.
Deixant de banda el que aquell dia els vaig escriure, un dels paràgrafs de la carta deia així: “Avui arreu de Catalunya i de la resta de l’estat, se celebra el dia de la Sanitat Pública. Una de les iniciatives proposades per reivindicar-la és penjar a les finestres i balcons, pancartes a on es demani preservar-la, denunciant les mancances que hi han en tot l’àmbit sanitari i exigint mesures ràpides i contundents. A hores d’ara és majoritària la participació de la població demanant: Dignificar la feina de tot el personal sanitari de totes les categories, des de metges fins a personal de neteja. Moltes pancartes diuen: No volem que mai més la Sanitat Pública estigui sota mínims. No volem mai més retallades! Volem sous dignes per a tothom i llocs de treballs estables! El servei insuficient, mal pagat i poc considerat, comporta que no hi hagi el servei de qualitat que tothom es mereix quan estem malalts. Per rematar jo feia una reflexió: “Quan acabi aquest malson de pandèmia, haurem de lluitar tots plegats perquè els estaments de poder no continuïn maltractant la Sanitat Pública, perquè quan ho fan ens maltracten a tots”.
D’aquesta carta ben aviat en farà tres anys. La pandèmia malgrat no estar eradicada, sembla que està prou controlada.. però que se’n han fet de tots aquells propòsits, d’aquelles exigències que havíem de reivindicar..? d’aquell clam solidari…? Què n’ha quedat? Diria que poc per no dir res de res. El servei d’Assistència primària està agonitzant, no és que no hagi millorat, sinó que ha arribat a ser insostenible. L’atenció a les persones es fa principalment a través de trucades telefòniques al teu metge de capçalera -en el millor dels casos- i que moltes vegades, depenen de la situació que exposes, et reenvia al servei d’urgències del teu Cap, si és que en té o a un altre de proximitat; o bé has d’entrar a la aplicació “La meva salut” per aconseguir que et donin hora i pregar t’atengui una veu humana. Tot aquest sistema és enrevessat per a tothom però encara ho és més per a la gent gran, poc acostumada a entendre’s amb el mòbil, les aplicacions i tot aquest engranatge pervers al que s’han d’enfrontar, acostumats com estaven al contacte personal amb el seu metge de confiança.
A Urgències és perd la proximitat metge-pacient, no saps mai quin metge et tocarà i serà una loteria que el dia que hi vagis hi sigui el teu. Estar malalt vol dir necessitar cura pel teu mal però també calidesa en el tracte, que hi hagi algú que t’escolti i et doni seguretat i escalf. Al servei mèdic d’urgències, en general tant del Cap com d’hospitals, no se li pot demanar aquesta atenció, van saturats, tenen molts pacients esperant… i diguem-ho clar, estant cremats i cansats. Podria omplir tres planes més escrivint com està de malament la Sanitat Pública en totes les seves variants: Temps espera operacions i proves mèdiques, Falta de metges, infermeres, servei auxiliar etc.., recursos econòmics escassos i així més i més….
I mentrestant la Privada, Concertada i les Mútues van fent la “viu viu”, reben subvencions generoses, que no se sap ben bé a quines butxaques van a parar ni en que, suposadament, es gasten (Mútua de Terrassa, per exemple) I en l’apartat de les Mútues, cada any inflen més els preus als seus associats, sobretot als de més edat, i quan es necessita més algun servei específic per la malaltia que es pateix, resulta que has de pagar el servei “extra” de la teva butxaca.. “A la clàusula de contracte no entra això o allò”
Per acabar, el Sistema, el País està ben fotut! Tot el sistema!
Cap dels pilars que haurien de sostenir un Estat del Benestar mitjanament funcional, no existeixen, no funcionen i mentrestant bona part de la ciutadania mirem cap a una altra banda, fem l’orni i no plantem cara a un sistema d’Estat que acabarà amb la nostra existència de la manera més barroera possible… morint callant. Davant d’aquesta opció, ja triguem massa a ocupar tot el que sigui ocupable i exigir, defenestrar i segar tota aquesta mala herba, malgrat que l’intent ens costi l’única cosa que tenim nostra, la pròpia vida perquè el malson acabi i neixi alguna cosa millor que puguem deixar als nostres fills i néts. Sempre serà millor que morir d’incompetència i de genolls.
APUNT: Aquest mes de gener i potser el febrer també, hi hauran vagues de metges i de mestres, per exigir augment de sou i millores generalitzades a la Sanitat i a l’Educació. Seria d’esperar que la ciutadania responguéssim activament a aquesta exigència i la féssim nostra, perquè ens afecta en igual mesura que a ells. Quan dubtem si sortir al carrer a donar suport a la causa o si ens quedem a casa només remugant, us aconsellaria que recordéssim la frase de Daniel de Alfonso, director de la oficina Antifrau de Catalunya, en una entrevista a l’agència EFE amb Alejandro García. Deia:
“LES HEMOS DESMANTELADO LA SANIDAD” referint-se als catalans.
Gloria Colet i Sebastián