QUINS TEMPS !
Quins temps ! La notícia estrella d’avui, demà ha quedat contradita, superada i oblidada. El que ara ens impacta, demà s’haurà desinflat. Els bons, ara són els dolents i els dolents s’han tornat exemple a seguir. Les estratègies, tan perfectament calculades i suposadament encertadíssimes, s’han evaporat i han estat substituïdes per unes altres (també encertadíssimes) que ben aviat seran de nou substituïdes i venudes com les millors i les de tota la vida.
Tot això no ens estranya. La política sempre ha estat així: les coses no són com són, sinó com convé que siguin en cada moment. A nosaltres ens sobten, perquè la nostra manera de funcionar és ben diferent: som fidels a unes idees, a la paraula donada, al compromís; inclús fidels a un partit encara que no hi siguem afiliats. Però que no ens estranyi no vol dir que ens ho empassem tot. Quan sentim fer la pilota al “fugado”, al “huído de la justícia” per part dels que el voldrien condemnat a galeres; o sentim al Tardà celebrar que a la fi el President Puigdemont hagi acceptat sumar-se al bon camí del pacte i la negociació; o al President Aragonés predicant que el que cal és la “Unitat”, (sí amb majúscula)… Perdó: una cosa és que convingui aconseguir un objectiu determinat i això signifiqui unes renúncies i una altra és que nosaltres siguem uns imbècils que haguem perdut el criteri i el sentit crític. Tot té una mida.
Certament, ara però, estem vivint uns moments diferents i inesperats i no sabem com acabarà. Però reconforta veure que alguna cosa es mou. Serà l’embat definitiu? No ho sabem pas. Però sí que és un signe de que no tot està acabat i que després d’aquest n’hi haurà d’altres d’embats i algun serà el definitiu.
Ull, si nosaltres, els de base, no afluixem. Si sabem pressionar i obligar (però amb seny i intel·ligència: deixant-nos d’invents i d’estratègies d’aficionat). Si nosaltres sabem exigir als líders del partits que pleguin si no estan disposats a lluitar per la independència. Si nosaltres no ens apartem del camí, que és: primer la Independència, ser independents; i després, cadascú amb la ideologia que vulgui. Però “després”, quan siguem un estat (mai al revés, com ens han volgut fer creure els partits).
Ara el primer pas a donar és que cal respondre molt positivament a la mani de la Diada. Deixar-nos de contemplar el melic de si estem o no desmoralitzats (és el que volen). Ara cal ser-hi més que mai. I ser-hi molts per demostrar a Ñ que no, que no s’ha acabat i que a Catalunya segueixen tenint un gra encara que vulguin fer veure que ja han aconseguit curar-lo. I ara, precisament és el moment, el més oportú. El que toca en la diana.
Ens veurem el dia 11.
Josep Mª de Fàbregues
La Sectorial serà al carrer de Tarragona davant el número 109. Si voleu venir, sereu benvinguts. Si preferiu anar amb la família o amb els amics, cap problema. El cas és ser-hi, i que la Diada sigui un èxit.
Feu clic “aquí” i s’obrirà en format llibre tots els articles d‘opinió de Josep Mª de Fàguegues