Investidura i govern de tots
L’obsessió d’ERC de desfer-se de Junts per Cat, pot dur-nos al famós i temut tripartit amb els Comuns i el PSC, pel que explicaré. No puc parlar tant dels altres partits perquè no els conec igual. Ho deixo aquí.
Tot el procés intern de convenciment de les bases i de part de l’opinió pública que Esquerra inicia formalment amb la Conferència Nacional de juliol de 2018 i abans del judici al procés, arriba al 14 de febrer d’enguany havent aconseguit en part, el seu objectiu. L’escarpa i el martell de què parlava Aragonés, encara està en marxa per assolir la presidència i el govern de la Generalitat sense destorbs, encara que es tracti dels companys de viatge que la gent vol i precisa per a l’objectiu de país: la independència. O que es contradiguin alguns paràgrafs d’àmbit social de la ponència de 2018 (després de 1400 esmenes) que era el nou full de ruta si s’ha d’acceptar algunes exigències de fons que farà la CUP. Tot pel govern, però sense el govern (de tots).
Després ERC dirà que no era possible d’altra manera. Dirà que els vots del PSC eren necessaris. Però la veritat és que ERC ha preparat el terreny perquè així sigui. Espero que aquest i els nombrosos comentaris i altres pressions cíviques, socials i polítiques contribueixin a no permetre-ho.
Aquesta tesi no es compartirà per tota la militància d’esquerra. L’han convençuda, com a bona part de la ciutadania, que ERC no pactarà amb el PSC-PSOE. De seguida que va començar la campanya electoral se’n van cansar de repetir-ho.
Però en els documents congressuals, ja es veia venir que aquesta Esquerra optava per un canvi en les relacions polítiques i un canvi d’estratègia en el fet nacional. Afirmacions com “Necessitem majories imbatibles com les del 30…”; “eixamplar la base social independentista…”; “…diàleg fluid i profitós amb els partits constitucionalistes de tradició catalanista…” ; “… en cap cas supeditarem una solució per Catalunya a les reformes que Espanya necessita…”, han estat els eixos del discurs. Fora la unilateralitat, fora la desobediència, benvinguda la negociació (sense tenir res lligat) i benvinguts els suports i els copets d’espatlla a la denominada esquerra espanyola (Podemos-Comuns), pensant que serien honestos companys de lluita quan calgués. Res d’escoltar la “dissidència” interna o les veus de fora que els volien fer confiança i l’han perdut.
Aquesta postura de voler tenir els Comuns al govern (amb vuit diputats) per dir-se d’esquerres i afegir-hi la CUP (amb nou diputats) per rematar l’etiqueta, ens porta a la suma de cinquanta. No dóna més.
És obvi que si els Comuns no volen a Junts i aquest no volen els Comuns (igual que no els volem la majoria d’independentistes, inclosos la meitat de militants d’esquerra), no surten els comptes.
Qui falta per mantenir l’etiqueta de “progre” malgrat ser constitucionalistes i haver perdut la tradició catalanista? Els vots del PSC, que farien 84 en el millor dels casos i 75 en el pitjor (en cas que la CUP digués que no). També cab la possibilitat de l’abstenció. I ERC ja tindria muntada la via àmplia del seu cartell, sense en aparença, les dretes. Ara hi anem.
Autoproclamats d’esquerres (cosa que hauríem de valorar, donada la manca de defensa que fan de la gestió pública dels serveis públics, la proximitat a les tesis del Pacte de Toledo en el sistema de pensions, la col·laboració pública-privada en els serveis a les persones, l’aplicació que han fet de la renda garantida de ciutadania, entre d’altres), volen un govern d’esquerres. Però està clar que la ciutadania hem votat un govern independentista. I si voleu, de centreesquerra, que és el que resulta, al meu entendre de la composició i suma del bloc que ens ocupa. I les diferències entre ells i Junts per Cat en els respectius programes electorals en els temes esmentats són mínimes.
La CUP està demandant rigor polític, social i econòmic (és clar que cal un nou model policial, un nou model residencial, incidir en la gestió i control públics…) i veurem la resposta a les exigències d’esquerres. Des d’ERC els és grat interpretar que les condicions són obstacles al seu anhelat govern. Però no volen veure que més de la meitat del vot independentista ho ha fet a Junts (32 diputats) i a la CUP (9 diputats) i per tant, no es poden erigir en el govern de tots, excloent els altres dos actors de l’escenari i optant pel partit que en té vuit.
ERC vol sumar els Comuns i aquests volen trencar tota possibilitat de fer un govern independentista fort, tal com ha sortit a les urnes. Això és, no volen Junts perquè no són d’esquerres. I els votants no volem Comuns perquè mai ens han fet costat, tenen interès directe en mantenir el PSOE i no comparteixen els nostres objectius. Amb la minsa força de vuit diputats, no us sembla que els cal l’ajuda dels socis del “Gobierno” aquí PSC? A ERC, al PSOE i als Comuns ja li va bé com a excusa per treure’s del damunt la càrrega de Puigdemont i els seus.
Tot fa pensar que està amanit des de fa temps. Que s’ha apostat per mantenir una autonomia controlada per Madrid a canvi d’alguna molla. Però no podem, ni els presos i exiliats poden, esperar impossibles. No oblidem que una llei d’amnistia (que de totes maneres exigim) serà objectiu del TC, i uns indults que no donen solució a la totalitat d’encausats, no són la sortida. Només una posició determinada de força fent valdre el que ha sorgit de les urnes unirà de nou el país i pot fer front a una negociació de la sortida d’Espanya i a la nul·litat dels judicis (no hem de reconèixer uns delictes inexistents); no valen les promeses des d’una posició de súbdits.
Per això, l’ANC ha d’exigir el compliment del mandat de les urnes. Impedir amb totes les arts de què disposi, el tripartit de d’ERC, Comuns, PSC, constitucional, autonomista i sotmès. Reclamar la constitució del Parlament i el govern escollit per la ciutadania de Junts, ERC i CUP, així com procurar l’entesa entre les tres formacions (ERC, JxC i CUP), sigui per formar govern o per mantenir mitjançant un acord de legislatura, amb un full de ruta definit o acord signat, el govern de majoria independentista. I treballar a l’exterior en col·laboració amb el Consell per (o de) la República.
Organitzem i manifestem públicament amb una gran acció a l’estil nostre el que volem. Torna a ser l’hora.
Glòria Garcia de la Casa
Membre de l’ANC
(A hores d’ara l’ANC ja ha convocat una manifestació per diumenge, 28 de febrer. És d’esperar que tots plegats ens fem sentir prou)