Ahir a la Diada, la Gent Gran de la Sectorial i una gran multitud de gent gran de tot Catalunya, van fer un clam, un ultimàtum, al govern per exigir el compliment del mandat de les últimes eleccions. Exigim que el 52% de diputats dels partits independentistes facin accions evidents i notòries vers la independència i a la consecució de la República Catalana.
La dignitat d’un poble lliure no pot estar segrestada per un autonomisme dels partits que es declaren independentistes. Aquest govern, aquest parlament i els diputats al “Congreso de Madrid” tenen un altíssima responsabilitat, però el seu comportament no és correspon amb les exigències de tots nosaltres, el poble que és el subjecte sobirà. Així, prou de romanços, hi ha molta feina a fer. Per això cal fer un ULTIMATUM al govern: “Feu la independència o convoqueu eleccions” com va dir ahir la presidenta de l’Assemblea.
Avui, a les portes d’uns nous 11-S i 1-O, la situació de l’independentisme de carrer és de paràlisi. Paràlisi davant de l’estat espanyol, paràlisi davant partits i institucions del nostre país i paràlisi davant la nostra pròpia perplexitat, confusió, desconcert, cabreig i un munt més de sentiments negatius que ens envaeixen.
El passat 23 de març, a l’AGO d’enguany, es va aprovar un full de ruta que conté 71 “accions que desenvoluparem i concretarem amb objectius operatius”. Han transcorregut 172 dies des d’aleshores, quasi mig any, i el cert és que costa tenir la sensació que s’hagi fet alguna cosa més que quatre actes simbòlics sense gaire repercussió. L’ANC ha estat pràcticament invisible durant aquest temps. No ja pel poble de Catalunya, sinó per a un bon grapat, per no dir una gran majoria, dels seus propis associats.
Què és el que està passant? Tot i tenir 71 “accions que desenvoluparem i concretarem amb objectius operatius” la percepció generalitzada és que o ni es desenvolupen ni es concreten o que, potser, no son les accions adequades per superar aquesta situació de paràlisi, i que, per tant, el full de ruta no ens està essent útil per avançar en el camí cap a la independència que és el primer i gran objectiu de la nostra entitat i, suposadament, de tots i cadascun dels seus associats i associades.
I es que volem i necessitem veure que, com a entitat, som capaços de donar passes endavant. Necessitem veure que amb les nostres accions tots aquells contra els que lluitem, d’allà però també d’aquí, es veuen obligats a reaccionar perquè els hem “tocat”, perquè hem aconseguit posar-los cara a cara amb les conseqüències dels seus actes en contra del nostre objectiu legítim que és l’autodeterminació del nostre poble.
Què passaria si fóssim capaços de reduir encara que fos un 0,001 % els ingressos d’una determinada empresa colonialista. Què passaria si fóssim capaços de desemmascarar la fal·làcia de la sobirania energètica que ens estan venent quan en realitat no és més que “regalar” energia pràcticament gratuïta als càrtels energètics espanyols. Què passaria, en fi, si iniciéssim una campanya de votacions entre les nostres sòcies i socis per mostrar als partits pseudo-independentistes que renunciar a la independència i vendre’s a l’estat opressor no els sortirà gratis i que perillen les seves cadires i, amb elles, els seus sous i el seu statu quo.
Submergint-nos en les propostes del full de ruta, en trobem algunes, poques, que insinuen quelcom del comentat. Però és improbable que si en els sis mesos transcorreguts des de l’aprovació de full de ruta cap d’elles s’ha plasmat en res tangible que ens il·lusioni, ho pugui fer en els vuit mesos que resten per a la primera veritable oportunitat de plantar cara als qui no ens volen bé.
O sortim de la paràlisi o el futur s’enfosqueix. Aquest és el gran repte actual de l’Assemblea i de tots i cadascun de nosaltres
Parlem sovint de “ consum de proximitat” , de consum de casa,…
El Maig passat vaig haver de passar uns dies a Can Ruti. L’atenció mèdica, correcta o molt correcta, encara que les explicacions, com que els pacients som “tontos”, escasses i tretes amb forceps. Les infermeres (tot dones, en els dies que hi vaig ser) molt amables i la majoria molt eficients. TOTES sud-americanes. (amor i cariño a dojo i a cada moment, encara que no fes cap falta de dir-ho).
El menjar envasat que van servir, també l’aigua, TOT de procedència forana. El material de cures, TOT de procedència forana. Les taules, llits, cadires o material que vaig poder identificar per haver-hi etiqueta o instrucció, TOT de fora de casa.
Podem anar parlant de “consum de proximitat” ( ben segur que no tenim ni proveïdors de menjars, ni laboratoris eficients ni fabricants d’elements auxiliars a Catalunya, som uns inútils que no sabem fer coses) si els estaments públics van comprant i proveint-se tant de productes de consum com de mobles fets a fora.
Que les infermeres siguin de fora, recordem que “les hemos jodido la sanidad”! Els metges i servidors de la sanitat, per què no van a Madrid a queixar-se ? Ja sabem que els “ sindicatos“ són tots subvencionats por el Gobierno i no faran mal a que els manté (cap sindicat dels de sempre s’ha mantingut per les quotes) i, per tant , no actuaran però els metges haurien de tenir una mica de criteri i veure d’on ve el problema i fer públiques les mancances provocades per aquestes raons.
Avui s’ha fet públic l’espoli actual: no en parlarem gaire per a no fer enfadar l’amo, oi?
