Avui, 28 de febrer era un dia esperat per diverses raons. La primera raó i segurament la més sentimental era tornar a veure’ns i trobar-nos els jubilats i jubilades de la Sectorial per un acte polític al carrer. Feia quasi un any de l’última activitat que va ser quan vam anar a visitar els companys de la Taca d’Oli de Vic i unes setmanes abans havíem anat a la recepció del MHP Carles Puigdemont a Perpinyà.

La trobada ha estat amb molta emoció continguda per culpa de les normes de seguretat,  sense cap abraçada i mantenint la distància en les converses.  Ni celebració, ni crits de joia, tots molt serens i amb una dissimulada emotivitat hem tornat a agafar la pancarta com si aquest últim any no hagués existit.  Però ens miràvem tots de reüll, per tenir la certesa que tornàvem a estar junts com sempre.

L’altre moment important del dia era celebrar que per fi a Catalunya ha guanyat la independència en unes votacions al Parlament. El que sempre havíem somniat i desitjat, ara ja és una realitat. Però malauradament no estàvem en un acte festiu com tothom hagués volgut gaudir.  Tornaven a estar en un acte reivindicatiu per demanar què els partits “guanyadors” deixen de fer la política de saló i facin el que la gent els hi ha demanat a les urnes.

Tampoc la Plaça Catalunya s’ha omplert com tothom desitjava, ni els carrers del voltant.  Amb tota seguretat  l’amenaça de la COVID és molt poderosa i la por al virus és molt present i per això cal respectar l’actitud de quedar-se a casa de moltes companyes i companyes, i en tinc constància.

Així caldrà encara esperar un temps per omplir massivament i pacíficament els carrers per demanar que el camí a la República sigui aviat una realitat, com fèiem abans i com farem sempre. Està vist que aquest és el nostre destí, encara que siguem un 52%.

Us facilitem el discurs d’ahir de la presidenta de l’Assemblea, Elisenda Paluzie