Articles socis

Avui, a les portes d’uns nous 11-S i 1-O, la situació de l’independentisme de carrer és de paràlisi. Paràlisi davant de l’estat espanyol, paràlisi davant partits i institucions del nostre país i paràlisi davant la nostra pròpia perplexitat, confusió, desconcert, cabreig i un munt més de sentiments negatius que ens envaeixen.

El passat 23 de març, a l’AGO d’enguany, es va aprovar un full de ruta que conté 71 “accions que desenvoluparem i concretarem amb objectius operatius”. Han transcorregut 172 dies des d’aleshores, quasi mig any, i el cert és que costa tenir la sensació que s’hagi fet alguna cosa més que quatre actes simbòlics sense gaire repercussió. L’ANC ha estat pràcticament invisible durant aquest temps. No ja pel poble de Catalunya, sinó per a un bon grapat, per no dir una gran majoria, dels seus propis associats.

Què és el que està passant? Tot i tenir 71 “accions que desenvoluparem i concretarem amb objectius operatius” la percepció generalitzada és que o ni es desenvolupen ni es concreten o que, potser, no son les accions adequades per superar aquesta situació de paràlisi, i que, per tant, el full de ruta no ens està essent útil per avançar en el camí cap a la independència que és el primer i gran objectiu de la nostra entitat i, suposadament, de tots i cadascun dels seus associats i associades.

I es que volem i necessitem veure que, com a entitat, som capaços de donar passes endavant. Necessitem veure que amb les nostres accions tots aquells contra els que lluitem, d’allà però també d’aquí, es veuen obligats a reaccionar perquè els hem “tocat”, perquè hem aconseguit posar-los cara a cara amb les conseqüències dels seus actes en contra del nostre objectiu legítim que és l’autodeterminació del nostre poble.

Què passaria si fóssim capaços de reduir encara que fos un 0,001 % els ingressos d’una determinada empresa colonialista. Què passaria si fóssim capaços de desemmascarar la fal·làcia de la sobirania energètica que ens estan venent quan en realitat no és més que “regalar” energia pràcticament gratuïta als càrtels energètics espanyols. Què passaria, en fi, si iniciéssim una campanya de votacions entre les nostres sòcies i socis per mostrar als partits pseudo-independentistes que renunciar a la independència i vendre’s a l’estat opressor no els sortirà gratis i que perillen les seves cadires i, amb elles, els seus sous i el seu statu quo.

Submergint-nos en les propostes del full de ruta, en trobem algunes, poques, que insinuen quelcom del comentat. Però és improbable que si en els sis mesos transcorreguts des de l’aprovació de full de ruta cap d’elles s’ha plasmat en res tangible que ens il·lusioni, ho pugui fer en els vuit mesos que resten per a la primera veritable oportunitat de plantar cara als qui no ens volen bé.

O sortim de la paràlisi o el futur s’enfosqueix. Aquest és el gran repte actual de l’Assemblea i de tots i cadascun de nosaltres

Oscar García

Sectorial Gent Gran

Parlem sovint de “ consum de proximitat” , de consum de casa,…

El Maig passat vaig haver de passar uns dies a Can Ruti. L’atenció mèdica, correcta o molt correcta, encara que les explicacions, com que els pacients som “tontos”, escasses i tretes amb forceps. Les infermeres (tot dones, en els dies que hi vaig ser) molt amables i la majoria molt eficients. TOTES sud-americanes. (amor i cariño a dojo i a cada moment, encara que no fes cap falta de dir-ho).

El menjar envasat que van servir, també l’aigua, TOT de procedència forana. El material de cures, TOT de procedència forana.  Les taules, llits, cadires o material que vaig poder identificar per haver-hi etiqueta o instrucció, TOT de fora de casa.

 Podem anar parlant de “consum de proximitat” ( ben segur que no tenim ni proveïdors de menjars, ni laboratoris eficients ni fabricants d’elements auxiliars a Catalunya, som uns inútils que no sabem fer coses) si els estaments públics van comprant i proveint-se tant de productes de consum com de mobles fets a fora.

Que les infermeres siguin de fora, recordem  que “les hemos jodido la sanidad”!  Els metges i servidors de la sanitat, per què no van a Madrid a queixar-se ?  Ja sabem que els  “ sindicatos“ són tots subvencionats por el Gobierno i no faran mal a que els manté (cap sindicat dels de sempre s’ha mantingut per les quotes) i, per tant , no actuaran  però els metges haurien de tenir una mica de criteri i veure d’on ve el problema i fer públiques les mancances provocades per aquestes raons.

Avui s’ha fet públic l’espoli actual: no en parlarem gaire per a no fer enfadar l’amo, oi?

Ernest Ramos
Sectorial Gent Gran

Durant tot aquest estiu, que s’està fent tan llarg i calorós, he estat llegint en els diferents grups en els que participo, una sèrie de converses sobretot d’opinió política en totes les seves vessants.

Discrepàncies, simples rebequeries de persones decebudes que no conduïen enlloc, encesos debats on tothom deia la seva i volia tenir raó fins al límit de vorejar l’insult i les males maneres… en fi, poca cosa de profit a tenir en compte.

Dins dels citats grups, uns dedicats a protegir el català, d’altres a donar solucions a la situació frustrant en què es troba el moviment independentista, d’altres que lideren accions més concretes i que estan més articulats en el que denominaríem, grups de avançada política, tots ells, han arribat a un punt que persones que els integraven, s’han donat de baixa.

La causa… falta d’entesa, sensació de perdre el temps, de no avançar, de donar voltes a un mateix mantra una i altra vegada, poc lideratge dels promotors del grup, manca de suport dels dirigents dels seus partits o entitats…desil·lusió, cansament, poc esperit de poder guanyar una batalla que en aquests moments, és veu inabastable..

I penso, ens podem permetre continuar en aquesta línia d’actuació i de confusió deguda al desànim? O hissar veles a tota marxa, deixem la mala maror ben amagada en qualsevol calaix i comencem a navegar amb tota l’energia i fins i tot amb la mala llet que ens cal, o podem oblidar-nos del nostre vell somni, la independència.

Evidentment, aquest tirar endavant amb fermesa, serà difícil fer-lo possible sinó ens tornem a reagrupar sense mirar enrere, acceptant el que hem fet malament i sobretot confiant trobar persones no contaminades pel poder, que ens impulsin cap endavant amb noves iniciatives valentes i compromeses amb les que tothom ens puguem sentir identificats i en les qui puguem tornar a confiar amb reciprocitat.

Glòria Colet
Sòcia Sectorial Gent Gran

Sí, jo ho he fet. Ara mateix. He fet la Sobirania Fiscal. Vull dir, he pagat l’import de l’IRPF a l’Agència Tributària de Catalunya. Fer-ho sembla contradictori quan els ànims independentistes estan en un moment de retrocés. Potser serà perquè soc una “rara avis”. Sincerament, crec que no. Soc dels independentistes convençuts que -ara més que mai- cal fer un pas endavant en l’afirmació de la nostra emancipació nacional.

No sé quants catalans farem aquest any la Sobirania Fiscal: potser uns cents, o uns milers… però estaria bé que seguéssim cents de mil, la nostra xifra màgica. Exercir la sobirania fiscal és una de les accions personals que ajuda directament a la construcció de la hisenda pública, un dels pilars imprescindibles de qualsevol Estat.

Sens dubte, la por és la raó principal que frena a molta gent a no fer el pas. Els diners generen sempre molt temor. En aquest cas, perquè la por està sustentada pels (falsos) rumors de què les persones que paguen els seus impostos a la Generalitat reben inspeccions fiscals per part de la hisenda espanyola: és evident que aquests relats provoquen un pànic immensurable, i que -amb tota seguretat- són una de les eines repressives de l’Estat espanyol.

De fet, és sorprenent perquè  tots els tràmits són exageradament simples i molt fàcils d’executar, sigui de forma presencial -el què jo he escollit- com per internet. Són sols tres passes: un dit i fet. En poques paraules, un procés que està a l’abast de tothom. Cal dir-ho: l’administració pública ha treballat molt bé per fer còmode aquest tràmit.

Per aquest motiu, he trobat a faltar una campanya de propaganda per part de la conselleria d’Economia i Hisenda de la Generalitat, animant a fer la Sobirania fiscal. Una campanya de la pròpia Agència Tributària de Catalunya reduiria notablement la por, incrementaria la recaptació i situaria en el marc mental de la societat catalana que ja tenim un país normalitzat.

És per això que en sembla estrany que el conseller Jaume Giró -que destaca notablement per la seva eficaç gestió i denuncia constant de l’espoli econòmic espanyol- no aprofiti aquesta oportunitat per deixar la seva empremta i generar confiança en una de les institucions que ha d’esdevenir cabdal per a la futura independència.

Encara hi ha molta feina per fer. Per posar un exemple: obrir més oficines per així tenir presència a les principals poblacions del país, ara per ara limitades sols a dinou, una xifra clarament insuficient per atendre especialment a la gent gran, sovint amb molts dubtes en els nous mitjans i que necessiten encara la presencialitat en els serveis públics.

Potenciar la Sobirania fiscal pot ser un punt i a part en el camí per a obtenir la plena capacitat de les prestacions de la hisenda catalana i gestionar tots els tributs dels contribuents catalans. Ha de ser una resposta ciutadana per a assolir una major recaptació pública: o en altres paraules, ser responsables de contribuir a una major distribució econòmica pel benestar social.

Som molts els qui tenim ganes de fer “desobediència” a Madrid i especialment de fer un acte de republicanisme útil que, un cop consumat, et dona per a un bon i llarg somriure. Som-hi!

Carles Feliu
Sectorial Gent Gran – ANC
gentgran@assemblea.cat