Avui, a les portes d’uns nous 11-S i 1-O, la situació de l’independentisme de carrer és de paràlisi. Paràlisi davant de l’estat espanyol, paràlisi davant partits i institucions del nostre país i paràlisi davant la nostra pròpia perplexitat, confusió, desconcert, cabreig i un munt més de sentiments negatius que ens envaeixen.
El passat 23 de març, a l’AGO d’enguany, es va aprovar un full de ruta que conté 71 “accions que desenvoluparem i concretarem amb objectius operatius”. Han transcorregut 172 dies des d’aleshores, quasi mig any, i el cert és que costa tenir la sensació que s’hagi fet alguna cosa més que quatre actes simbòlics sense gaire repercussió. L’ANC ha estat pràcticament invisible durant aquest temps. No ja pel poble de Catalunya, sinó per a un bon grapat, per no dir una gran majoria, dels seus propis associats.
Què és el que està passant? Tot i tenir 71 “accions que desenvoluparem i concretarem amb objectius operatius” la percepció generalitzada és que o ni es desenvolupen ni es concreten o que, potser, no son les accions adequades per superar aquesta situació de paràlisi, i que, per tant, el full de ruta no ens està essent útil per avançar en el camí cap a la independència que és el primer i gran objectiu de la nostra entitat i, suposadament, de tots i cadascun dels seus associats i associades.
I es que volem i necessitem veure que, com a entitat, som capaços de donar passes endavant. Necessitem veure que amb les nostres accions tots aquells contra els que lluitem, d’allà però també d’aquí, es veuen obligats a reaccionar perquè els hem “tocat”, perquè hem aconseguit posar-los cara a cara amb les conseqüències dels seus actes en contra del nostre objectiu legítim que és l’autodeterminació del nostre poble.
Què passaria si fóssim capaços de reduir encara que fos un 0,001 % els ingressos d’una determinada empresa colonialista. Què passaria si fóssim capaços de desemmascarar la fal·làcia de la sobirania energètica que ens estan venent quan en realitat no és més que “regalar” energia pràcticament gratuïta als càrtels energètics espanyols. Què passaria, en fi, si iniciéssim una campanya de votacions entre les nostres sòcies i socis per mostrar als partits pseudo-independentistes que renunciar a la independència i vendre’s a l’estat opressor no els sortirà gratis i que perillen les seves cadires i, amb elles, els seus sous i el seu statu quo.
Submergint-nos en les propostes del full de ruta, en trobem algunes, poques, que insinuen quelcom del comentat. Però és improbable que si en els sis mesos transcorreguts des de l’aprovació de full de ruta cap d’elles s’ha plasmat en res tangible que ens il·lusioni, ho pugui fer en els vuit mesos que resten per a la primera veritable oportunitat de plantar cara als qui no ens volen bé.
O sortim de la paràlisi o el futur s’enfosqueix. Aquest és el gran repte actual de l’Assemblea i de tots i cadascun de nosaltres
Oscar García
Sectorial Gent Gran