Una societat que no reconeix el talent de les persones grans és una societat greument malalta. Aquesta discriminació per l’edat o “l’edatisme” és poc coneguda però afecta a mils de persones en les seves vides quotidianes. L’edatisme és un terme per referir-se a la discriminació de les persones grans, basada en prejudicis i estereotips socials respecte a l’edat avançada. És un problema generalitzat a les societats occidentals i també en el nostre país.
L’augment de l’esperança de vida és un canvi social nou que modifica la configuració de la població però en canvi des del punt cultural, ha persistit una visió errònia de la vellesa que identifica la gent gran com un grup poblacional caracteritzat per la inactivitat, la improductivitat i la dependència.
Una idea equivoca, ja que actualment l’esperança de vida es fa en millors condicions físiques i mentals i la gent gran continua treballant en molts aspectes que ajuden al benestar de la societat. Parlem del suport als fills, a familiars i amistats, a les tasques de voluntarietat i moltes altres activitats. La gent gran és clau en el funcionament de les empreses de caràcter social que malauradament estan ignorades l’Estat.
A l’Assemblea el protagonisme de la gent gran és i ha estat cabdal per donar suport a totes les accions d’emancipació cap a la independència. No sols l’1-O, en moltes altres jornades de protesta, sols han sigut possible gràcies a la participació de la gent gran, la taca d’oli de Vic o de Reus són un exemple viu de les capacitats de la gent gran.
A la República Catalana cal enfocar l’envelliment de la forma més justa i inclusiva. Cal eliminar tots els factors excloents o discriminatoris. Hem de caminar cap a una societat on la intel•ligència i saviesa dels nostres avis sigui cada vegada més valorada. La riquesa d’un país no es mesura per les seves matèries primeres o la seva indústria sinó pel seu capital humà i el coneixement que tots els ciutadans (incloent-hi la gent gran) poden aportar pel desenvolupament social i econòmic.