L’any 2013 el professor Niño Becerra va publicar un interessant article sobre l’endeutament de la banca i el dèficit d’Espanya. Encara que està escrit fa uns set llargs anys, el seu contingut segueix més vigent que mai i agreujat per la nova crisi econòmica que provocarà la pandèmia del virus Covid19.
Pel professor, el problema més greu de l’economia és l’endeutament, sigui de la banca, dels particulars o significativament dels estats, ja que els pot portar a tots a la bancarrota. A Espanya, aquest problema és més rellevant perquè la política econòmica ha estat mantenir una política fiscal, unes lleis laborals i una orientació del pressupost estatal que sols han beneficiat a les grans empreses i alhora han empobrit a les pimes i la població i provocat un endeutament més escarnis a les nacions sense Estat com és Catalunya que és qui ha de prestar els serveis a la població.
El deute públic que deuen l’Estat, les comunitats autònomes, els ajuntaments, la banca i els particulars és d’1,2 bilions, el 98,7% del PIB i que l’any 2008 sols era d’un 34% del PIB. Aquest endeutament impedeix al Gobierno de España qualsevol maniobra per sortir amb èxit d’una propera crisi.
A 2018, el 21,3 % de la població catalana, un de cada quatre, estava en risc de pobresa i exclusió social. La pitjor dada des del 2004. Aquesta vulnerabilitat creix entre la població major de seixanta-cinc anys, dones i immigració. En canvi el PIB va créixer un 2,2 % de mitjana des del 2014. Per contra Catalunya té un dèficit fiscal interregional al voltant del 8%, entre el que aporta i el que rep de l’Estat espanyol i cada any surten entre 14 mil i 16 mil milions d’euros que no tornen.
Com deia el professor: “Això no té lògica econòmica, ni social, ni ètica. Tenim dues opcions: o acceptem això o fem una revolució. No hi ha cap més opció. I com que les revolucions ja no estan de moda… al marge que l’Estat té uns poders repressius terribles, evidentment només queda estar-hi d’acord i empassar-t’ho. No hi ha cap altra via”. Amb aquesta premissa i a l’espera dels nous esdeveniments Catalunya i tots els catalans tornaran a sortir perjudicats pel jou de la unitat d’Espanya.
Els catalans mai hem tingut cap privilegi i la nostra situació econòmica és el fruit de molts anys d’esforç i d’haver aconseguit una estructura econòmica diferent de la resta d’Espanya, malgrat que ja en temps del franquisme, tots els estalvis de les famílies catalanes eren canalitzades cap a Madrid per suportar els tripijocs de la “Meseta”.
Espanya és un llast cada dia més gran. Sols cal agafar un llapis i afegir 14.000 milions al pressupost que aprovat al Parlament. A més caldria afegir els milions, que l’Estat espanyol inverteix i gestiona directament a Catalunya. És fàcil pensar que 14.000 milions cada any poden solucionar el problema de les residències de la gent gran, de la sanitat, de l’educació, de les estructures viàries, de les pensions, de la renda mínima i de la creació de llocs de treball i així fins a ser un Estat normal. No costa gaire pensar com seria Catalunya i com es podria defensar de la crisi econòmica i pandèmies si estiguéssim en una situació d’Independència.