Les mentides de la transició espanyola
Aquesta no és la primera vegada que us parlo del règim sorgit de la transició, declarat com a modèlic per part de la classe política que el va dur a terme i de la premsa que així ho va pregonar als quatre vents. El pas del temps és, inexorablement, el que demostra la realitat d’aquelles grandiloqüents manifestacions i, a la vista dels resultats, podríem atorgar-li un altre qualificatiu, però de cap manera el de modèlic.
La democràcia espanyola és resultat d’un part fallit. Millor dit, d’un fals embaràs. Ens van fer creure que naixia una nova Espanya, una nova democràcia, amb tots els seus valors. No ha estat així. Va ser un naixement que venia viciat, mal format, d’origen. No va a ser un real canvi de règim. Era el mateix règim amb diferent nom, aparença. Res més.
S’havia d’haver trencat completament amb el Franquisme, encara que tingués un preu. Ja ho advertíem els que estàvem a favor de la ruptura. Avui, 50 anys després, tenim el resultat del fals part.
Les conseqüències són evidents i molt negatives. Una monarquia corrupta, embolicada d’escàndols de tota mena, inoperant, que només genera autèntica vergonya tant per ella mateixa com per tots els que la mantenen, protegeixen i encobreixen. Per contrarestar el sentiment nacional de bascos i catalans es va inventar el “cafè per a tothom”. Avui hi ha un repartiment territorial que enfonsa les economies pròsperes com la catalana, valenciana, mallorquina, en benefici de territoris que reben molt més que aporten, i beneficien molts personatges que creixen pel nucli polític del país. Avui hi ha una Espanya a la qual es buida de contingut, de gent i de progrés.
Tenim un sistema Judicial que manté plenament la seva funció com a element repressor, col·laborador del règim anterior; que lluny de fer justícia, fan política amb sentències totalment divergents amb la dels Estats referents en democràcia; una justícia que no s’estalvia mai les opinions polítiques com qualsevol tertulià, que aprofita un micròfon per deixar anar les seves arengues. Avui, la justícia espanyola s’equiparà a la de Turquia, Polònia, Hongria. Un ex-membre del Suprem, la qualifica equivalent a la de Burkina Faso.
Hi ha grans empreses que depenen de l’Estat per continuar creixent en el seu gegantisme, (el mercat és només una excusa), però l’Estat no mou un dit per deslliurar-se d’aquestes grans Empreses, que el tenen segrestat en les seves polítiques econòmiques, socials. Hi ha una corrupció galopant, denunciada per la mateixa UE, però que Espanya ignora. Situacions escandaloses com el rescat a la banca espanyola. Van assegurar que no costaria res. El Banc d’Espanya reconeix que no recuperarà mai els 60.000 milions d’€ invertits a la banca. El rescat a la banca alemanya, holandesa, del Regne Unit, no només no va costar res, sinó que va generar beneficis per a l’Estat. Els bancs Espanyols van absorbir les Caixes d’ Estalvi a un cost mínim o cero euros després de la crisi de 2008. N’hi ha més: 80.000 milions d’€ malbaratats en infraestructures inútils, 16.000 milions en subvencions sense control, 6.000 milions en formació inútil, segons l’AIREF. La llista és molt llarga. Espanya es qualifica de democràcia plena, però mitjans internacionals l’han degradat a “democràcia defectuosa”. Un altre organisme internacional, la qualifica de “democràcia superficial”.
La corrupció és, i ha estat, un problema que s’arrossega des del principi i al qual no es va aplicar amb la contundència que es requeria, governs, partits polítics, institucions, sindicats i persones o empreses que se n’han beneficiat, han contribuït al fet que no es recaptin 90.000 milions d’euros a l’estat espanyol segons informes publicats amb dades de la Unió Europea -Eurostat-, cosa que representa el 8% del PIB. Espanya ocupa el sisè lloc de frau fiscal dins d’Europa en quantitat i el segon amb relació al PIB.
Davant de tot això, àmpliament difós i mai desmentit, els votants estan absents, com si no els afectés en res. Especialment a Catalunya, hi ha molts partits, dirigents, grans patronals i sindicats que “callen, per tan atorguen”. Per què succeeix? Es fan plenament còmplices. Quin “nivell” tenen els seus militants i votants? En què els beneficia aquest suport a un Estat tan clarament fallit, que està en fallida sistèmica en “tots” els seus Estaments, i tant perjudica els qui els recolzen, o voten.
Un altre exemple clar de la seva generositat barroera són els 67. 000.000 milions que es van saquejar de les arques del fons de reserva de les pensions. Ara, que hi ha beneficis a la banca ja que no s’ha retornat el rescat, no se li exigeix que col·labori a tornar a crear aquest fons de pensions. Garantiria als pensionistes, ¡que ho han donat tot pel país!, tenir com a mínim, una vida mes digna al final de les seves vides
Aquest és l’Estat totalment subordinat als que de veritat manen (Decep Estate, en espanyol Estado profundo) tan perjudicial, avar, mal tractador, amb “tots” els que l’ignoren, recolzen, permeten. Continuen governant els mateixos que ja manaven durant la dictadura.
És conseqüència d’una transició que mai va ser tal. Només canvi de nom per continuar manant els que ja manaven durant la dictadura.
Espanya va tenir un miracle de democràcia homologable als anys 80 per assolir l’única meta que perseguien els continuadors del règim, els diners que podria venir d’Europa….
Per què els que es deien líders democràtics, als quals es va votar amb tanta il·lusió, han permès això? Per què els militants que van creure en la transició, la Constitució, han estat tan callats, donant suport, votant, a uns líders que els traïen, que no els defensaven ni representaven i sí que defensaven i representaven aquest “estat profund” del franquisme? La transició espanyola va ser, és, un enorme engany, però no s’ha produït avui, ara. Fa molts anys que ve demostrant que el règim dictatorial es va canviar de d’aparença, però continua sent un règim “vestit” d’aparent democràcia. No cal culpar els polítics. Cal culpar qui els elegeixen o hem triat en antany.
Els votants de Catalunya van caure en el parany d’aquesta falsa democràcia. Van creure que serien una “nacionalitat” amb reconeixement de subjecte polític. Avui, Catalunya està fora de la Constitució que van votar. Però, sembla que no passa res. No hi ha espoli, no hi ha colonització, castellanització, no hi ha incompliments, asfíxia econòmica… No passa res.
Ens deuen milers de milions trets dels nostres impostos any rere any i destinats a aquest malbaratament continuat de corrupció i malversació de fons públics que han estat distribuïts a favor dels de sempre. Però, es continua triant els qui ens maltracten de forma clarament demostrada.
Una bona part dels votants se n’ha adonat. Aquí hi ha l’independentisme i els seus activistes. Però també hi ha els dirigents dividits, elegits per votants independentistes, també “dividits”.
Al nostre abast està “UNIR-NOS”, exigir UNITAT, per a culpar els polítics. Cal culpar els qui els elegeixen o hem triat en antany
Al nostre abast està “UNIR-NOS”, exigir UNITAT, per a materialitzar la nostra pròpia República. Prenen protagonisme. Fem el contrari del que han fet els tramposos que, a Espanya, a Catalunya, ens han enganyat. Podem i hem de ser un país lliure, ric, honrat, just, democràtic de veritat, amb oportunitats per a tothom.
Dues opcions: seguir callats i “donar suport, atorgar” l’explotació… o. UNIR-NOS i exigir COMPROMÍS CAP A LA REPUBLICA CATALANA INDEPENDENT, PRÒSPOERA, LLIURE.
15/01/2025
Si vols llegir tots els articles publicats per Paco Martínez, fes clic aquí