Quebec – Catalunya
Una trobada casual amb un antic amic d’origen Quebequès i la conversa posterior sobre els referèndums dels nostres dos països, m’han portat a recollir totes les dades possibles per a escriure aquest article.
En la situació en què estem en aquests moments a Catalunya, encara que sigui un fet antic, i a pesar que actualment hagin canviat les posicions de la Cort suprema del Canadà amb la llei de la Claredat, em sembla interessant comentar el cas del referèndum d’independència celebrat el 12 de juny de 1995 a la província francòfona del Quebec, Estat del Canadà.
Quebec i Catalunya poden ser comparats en moltes coses. I potser haurien de ser més comparats. El Quebec té una població semblant a la de Catalunya, al voltant de 8 milions d’habitants, les seves economies no són molt distintes, totes dues poblacions són multiculturals. Malgrat contextos ben diferents, en el tema lingüístic podríem aprendre molt. Al Quebec el francès no és universal; segons últimes estadístiques, un 83% declara que és la seva llengua d’ús domèstic i el 95% diu que la comprèn. Però hi ha uns tres milions de ciutadans que no saben anglès. Segons em comenta l’amic quebequès, aquesta ignorància els ha blindat històricament de la possibilitat de ser arrasats per la potent ona de l’anglès, em conta que l’anglès els assetjava amb força abans que en 1974 fos proclamat llengua oficial única al Quebec. Hi ha evidències universalment acceptades que en una comunitat on conviuen dues llengües, sense una protecció activa (Immersió lingüística) de la llengua minoritzada, la dinàmica natural condueix a la seva substitució, i de la substitució a l’extinció només hi ha un pas.
L’Estat canadenc a petició insistent dels quebequesos, no va reaccionar com l’Estat espanyol i els va permetre protegir i defensar la seva llengua, que juga un paper essencial en la seva identitat. Les polítiques en defensa del francès es van plasmar en 1977, quan va ser aprovada la carta de la Llengua Francesa que regula els usos lingüístics. Amb tota normalitat, aquesta Carta atorga elevades garanties jurídiques als angloparlants, sense que per això deixin de ser la guia de les fortes polítiques actives a favor del francès.
Tot això va succeir dins de l’Estat Canadenc, abans que al Quebec se celebrés no sense unes certes tensions, un referèndum sobre la seva independència en 1980. Els independentistes van obtenir només el 40% dels vots. No obstant això, la persistència els va portar a quinze anys més tard, *en 1995, a un nou referèndum amb resultats encara insuficients per a aconseguir la seva independència. Els independentistes es van quedar a menys d’un punt percentual d’aconseguir-lo amb el 49,6% dels vots. En tots dos casos, ningú es va esquinçar les vestidures, ni delictes, ni exiliats forçosos, ni judicis, ni condemnes venjatives de més cent anys de presó per sedició als 9 acusats, tot normal, els que van perdre van acceptar democràticament el seu fracàs, els que van guanyar “La cort suprema del Canadà” a reflexionar per a millorar el problema polític que existeix entre les dues Nacions.
Seria bo recordar una mica quina és la situació actual del Quebec al Canadà. L’estatut polític dins de la Constitució canadenca li reconeix competències exclusives “totals” en diversos temes, entre ells, en cultura, educació, sanitat i, molt significativament, “administració de justícia”. Ningú de la resta del Canadà se sent ofès per això. Encara més en 2006 el parlament canadenc va reconèixer al Quebec com una “Nació” dins del Canadà unida. Evidentment, va ser una manera de disminuir els desitjos independentistes. Es tracta d’un Estat que vol mantenir la unitat a base de seducció, no d’imposició, com ha fet Espanya, recorrent a la justícia espanyola i no afrontant els desitjos d’independència pel camí de la política.
No és difícil deduir que aquesta acceptació de la diferència per part de la resta del país és la principal causa per la qual els independentistes no guanyen els referèndums i el país continua unit. No seria interessant que l’Estat Espanyol prendre algunes lliçons del Canadà? Potser en lloc d’afrontar el problema polític català, amb policies patriòtiques, jutges venjatius, retorçant la justícia a punt de fer esclatar les seves costures, el discurs del rei, i el vergonyós “per ells de la resta del país”. Espanya com el país democràtic que hauria de ser com li correspon, pel lloc que ocupa en aquest món, actuant com l’exemple del Canadà, tindria el conflicte català encaminat en altres circumstàncies més favorable a la seva solució, i no hauria d’anar enganyant a Europa, repetint enganyosament, que el “*Procés”, ha acabat.
No els sembla bé?, que l’exemple de comparar Espanya amb el Canadà ens demostra clarament que el Regne d’Espanya, no és una democràcia plena, com s’autodenominen ells.
Al meu entendre Espanya no és una democràcia amb tots els seus valors. En mitjans internacionals l’han degradat a democràcia defectuosa. Un altre organisme internacional la qualifica de “democràcia superficial”.
Espanya va tenir un miratge democràtic homologable en els anys vuitanta per a aconseguir l’única meta que perseguien els continuadors del règim, els diners d’Europa, una vegada aconseguida l’entrada, va tornar a agafar les regnes el “Estat Profund” el que sempre ha manat des de “la mal anomenada Transició democràtica”.
14/03/2025
Si vols llegir tots els articles publicats per Paco Martínez, fes clic aquí