Compartint emocions i neguits.

Quan fem sortides com la d’ahir a Tarragona o les que hem fet a altres llocs (Vic, Reus, Sants…), per trobar-nos amb grups de la Tercera Joventut, Avis i Àvies, de la Taca d’Oli, de l’ANC…  es crea un plaer compartit. Sembla com si uns i altres descobríssim que en algun altre lloc de la nostra geografia hi ha – ! mira quina casualitat ¡ – gent que pensa i actua com  nosaltres. I és mutu el sentiment de trobar un denominador comú: bona gent, sincera, valenta, de pedra picada, de pensament sòlid, d’idees clares, que no s’arronsa, que estima el país i està avorrida i cansada d’uns colonitzadors que porten segles sentint-se amb el dret a l’abús.

I el nostre contacte amb ells – i el d’ells amb  nosaltres – ens enriqueix a tots, ens carrega les piles, ens dóna la confiança de pensar que no estem sols i que el que volem i intentem fer no és una utopia sinó que té una base sòlida i és necessari. Vaja, que no som uns somiatruites. La seva constància, el sortir cada setmana al carrer es la prova evident de que hi ha un substrat que no desapareixerà i és la garantia de la continuïtat.

En els parlaments i en els comentaris a  nivell personal, tot passejant o dinant, constatem ara uns mateixos neguits, unes mateixes pors: el nostre govern, els nostres partits, saben on volen anar? Volen anar on nosaltres volem anar?  Hi estan disposats?  Els hem de forçar, no sigui que, dedicats al secundari, perdin de vista el principal.

I l’altra angúnia que no hem de perdre de vista és que el nostre enemic no és aquí. És allà. Que no ens passi el mateix: que ens distraiem criticant el que tenim a la vora, quan l’origen i la base del problema està més lluny.

% d bloggers així: