Avui, 28 de febrer era un dia esperat per diverses raons. La primera raó i segurament la més sentimental era tornar a veure’ns i trobar-nos els jubilats i jubilades de la Sectorial per un acte polític al carrer. Feia quasi un any de l’última activitat que va ser quan vam anar a visitar els companys de la Taca d’Oli de Vic i unes setmanes abans havíem anat a la recepció del MHP Carles Puigdemont a Perpinyà.
La trobada ha estat amb molta emoció continguda per culpa de les normes de seguretat, sense cap abraçada i mantenint la distància en les converses. Ni celebració, ni crits de joia, tots molt serens i amb una dissimulada emotivitat hem tornat a agafar la pancarta com si aquest últim any no hagués existit. Però ens miràvem tots de reüll, per tenir la certesa que tornàvem a estar junts com sempre.
L’altre moment important del dia era celebrar que per fi a Catalunya ha guanyat la independència en unes votacions al Parlament. El que sempre havíem somniat i desitjat, ara ja és una realitat. Però malauradament no estàvem en un acte festiu com tothom hagués volgut gaudir. Tornaven a estar en un acte reivindicatiu per demanar què els partits “guanyadors” deixen de fer la política de saló i facin el que la gent els hi ha demanat a les urnes.
Tampoc la Plaça Catalunya s’ha omplert com tothom desitjava, ni els carrers del voltant. Amb tota seguretat l’amenaça de la COVID és molt poderosa i la por al virus és molt present i per això cal respectar l’actitud de quedar-se a casa de moltes companyes i companyes, i en tinc constància.
Així caldrà encara esperar un temps per omplir massivament i pacíficament els carrers per demanar que el camí a la República sigui aviat una realitat, com fèiem abans i com farem sempre. Està vist que aquest és el nostre destí, encara que siguem un 52%.
Hi molta gent gran, de més de 75 anys, que no viu en residències. Molts d’ells, viuen sols i precisen que algú els ajudi i atengui les seves necessitats diàries. Paral·lelament, també han d’acudir més sovint a consultes i requereixen tractaments mèdics, ja que la majoria pateixen malalties cròniques que eren ateses i tractades sistemàticament, un fet que ha esdevingut un factor determinant per allargar la mitjana d’edat de vida de la població.
Tenim estadístiques de la gent gran que ha mort en residències durant la pandèmia –dades que fins i tot s’han utilitzat en debats polítics–, però no de la gent de la mateixa edat que ha mort i vivia a casa seva. Aquest grup poblacional necessita urgentment la vacuna, igual o més que els que viuen en una residència, on tenen un control i una atenció molt més segura, en un moment en què el personal que els atén també està ja vacunat.
Els que vivim sols ens sentim molt desprotegits. Les persones que necessitem per a que ens ajudin a realitzar les tasques domèstiques i la cura personal no tenen cap mena de garantia sanitària. Amb l’agreujant que en alguns casos estan en contacte amb molta altra gent. Si sortim de casa per anar a comprar el menjar, els medicaments, una vista al metge o qualsevol altra necessitat, també ens estem posant en risc.
L’atenció mèdica ha empitjorat molt. Més enllà que només s’atenguin les malalties més greus, el temor d’anar al CAP, a les visites en centres hospitalaris o als centres de rehabilitació –on només s’hi va en casos extrems–, s’accentua pel risc de contagi que això suposa. Tot plegat, deixant-nos en una tessitura que perjudica la salut i escurça l’esperança de vida.
Per preservar-se del contagi, a més, també s’accentua la solitud. Des de fa gairebé un any, la relació amb els amics i familiars és molt poca i, en alguns casos, fins i tot nul·la. Els nets o bes-nets, que psicològicament donen vida i il·lusió als avis, es converteixen ara en un perill. Encara que sobrevisquem, els nets tampoc hauran viscut l’amor dels avis i, depenent de l’edat, ni tan sols el record.
En nom de tot aquest col·lectiu de gent gran reivindico la urgència de ser vacunats prioritàriament.
Mercè Jardí
P.D Perquè encara crec que en la nostra societat queda humanitat i respecte per a la vellesa, espero que no ens morim sols en un racó tot esperant la vacuna.
La quantitat de diners que el pressupost 2020 de la Generalitat, a través del programa 315 de “Promoció de l’autonomia personal”, destina al sistema residencial en el seu conjunt és de 1.064.588.450,94 €, els quals representen el 2,31 % del pressupost total de despeses del sector públic de Catalunya.
Per altra banda, si avui Catalunya fos un estat independent disposaríem de manera immediata de 16.800 milions d’euros anuals més procedents dels impostos que ara ens espolia l’estat espanyol i que no tornen: el perpetu dèficit fiscal. D’aquests 16.800 milions, 2.000 milions anirien a cobrir les despeses de la independència i els 14.800 milions restants romandrien disponibles per a incrementar els pressupostos de despeses.
Seguint el mateix criteri de distribució de recursos utilitzats en el pressupost 2020, hauríem d’aplicar a aquests 14.800 milions disponibles el 2,31 % per a obtenir la quantitat addicional en que correspondria augmentar la despesa assignada al sistema residencial, amb el que passaríem a disposar de quasi 350 milions més, arribant als 1.400 milions front els poc més de 1.000 milions actuals.
Resulta obvi que aquest important increment, superior al 32 %, permetria millorar ostensiblement el sistema. Ara bé, aquest significatiu augment de recursos resoldria tots els problemes que pateix? Deixaria de grinyolar el sistema residencial amb aquesta injecció econòmica? La resposta a aquestes preguntes és que molt probablement, no.
El sistema residencial català, a banda de l’augment de recursos, necessita també un canvi de model. La realitat fa evident que son massa els aspectes que no funcionen. Des de l’incompliment flagrant per part dels poders públics del paper de garants del benestar de la gent gran dependent, fins l’assalt cada cop més massiu d’empreses privades al sector, moltes d’elles alienes al mon dels serveis socials i amb l’únic objectiu d’aconseguir el màxim benefici possible a costa del que calgui i sense cap mena d’escrúpol.
I entremig un llistat interminable de greuges amb irregularitats de tot tipus, interessos inconfessables, incompetència sistemàtica, desatenció sanitària, desistiment de funcions, incompliment de contractes, explotació laboral, maltractaments de tota mena, equipaments deficients, llistes d’espera interminables, prestacions de dubtosa eficiència, reiterades acusacions penals, absència d’auditories públiques, controls de qualitat febles o inexistents, inspeccions ineficients, mecanismes d’avaluació dubtosos, conxorxes empresarials, tripijocs econòmics dins els conglomerats empresarials, cartera de serveis obsoleta, concerts/concessions/col·laboracions sota sospita, tracte inadequat vers els residents, descontrol i incompliment de ràtios de personal, contractació pública no transparent, absència de participació i control familiar, edatisme, manca de formació als professionals, entitats del tercer sector fosques, entramats empresarials amb dubtosos objectius, externalitzacions injustificades, finançament públic poc clar, irrupció de fons voltors, falses fundacions, desistiment de gestió, actuació de lobbys i grups de pressió, insuficiència de personal, inversors sense escrúpols, dèficits i errors organitzatius, incompliment i/o absència de protocols adequats, publicitat enganyosa, defugiment de responsabilitats, persistència de retallades econòmiques, inexistència o insuficiència de sancions, sancions ineficients, insostenibilitat sistèmica, manca d’informació permanent, tracte vexatori cap a les persones, manca general de transparència, vulneració de drets dels residents i un llarguíssim i vergonyant etcètera.
Per a revertir tot això ens cal una decidida voluntat de canvi però també deslliurar-nos definitivament de les imposicions de l’estat opressor. La independència esdevé la gran oportunitat que tenim per a capgirar un sistema que no sols no compleix amb els seus objectius sinó que, com s’ha vist amb la crisi sanitària del covid, pot generar un greu problema social al nostre país. L’elaboració d’una constitució pròpia i un nou cos legislatiu ha de permetre construir una Catalunya lliure de tuteles corruptes, opressores i extractives i feta d’acord amb les nostres aspiracions d’un país socialment just a on els poders públics siguin capaços de garantir de manera efectiva el dret de la gent gran dependent a una vida digna, lliure d’explotació, de maltractaments i de discriminacions. I, per a poder dur a terme aquest procés quan arribi l’hora, estem obligats a preparar-nos i a treballar des de ja mateix en la re-invenció i en la profunda transformació del nostre sistema residencial.
