Procès

“El dia 23 devant del Palau de Justicia de Barcelona, seu de l’Audiència i juntament amb altres centenars de persones uns quants representants de la Sectorial de Jubilats de l’ANC, varem respondre a la crida que va fer l’ANC i poguerem presentar el document al personal que en va atendre de manera prou amablement i en català. El personal ens va retornar una còpia del document amb el segell de: TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTICIA DE CATALUNYA – SALA CIVIL I PENAL i també ens van donar un document amb el text:

DILIGENCIA DE RATIFICACIÓ BARCELONA, 23 DE DESEMBRE DE 2014 En el dia de la data comparéix a la Secretaria d’aquesta Sala i a presència Judicial el Sr. (nom del autoinculpat) qui s’identifica mitjançant l’exhibició de DNI, i en aquest acte ratifica el contingut del escrit que presenta. En dono fe.

Tot estava molt ben organitzat, amb els mossos que treballen habitualment al Palau de Justicia i voluntaris de l’ANC assegurant que desde el carrer fins a l’oficina de l’Audiència ni ens perdessim ni en féssim cap de grossa.

Els Jubilats varem montar una petita taula per ajudar la gent que venia sense el document imprés a que ho pogués fer i a part de companys jubilats altres persones també van poder omplir el seu document que els varem proporcionar.

La presentació dels documents va començar a les 12:30 del migdia i va acabar a les 15:00 amb molta gent que era al final de la cua no va poder fer-ho.

Les autoinculpacions però no s’han acabat, acaben de començar i per tots aquells que encara no ho han fet, us podeu posar en contacte amb la vostra territorial de l’ANC per fer-ho de manera organizada i en grup.

Ja es un fet, el nou 9 N ha estat un gran èxit, i ho podem dir en tots els sentits, tan per la participació, pel civisme de tots els catalans i també pels moments que tots vam poder viure.

Es d’aquets moments sobre els que voldria parlar, moments de gran contingut emotiu que a mi me van commoure fins arribar a les llàgrimes. El relat es curt i va passar així:

Eren aproximadament les 10 del mati, s’acosta a la mesa una noia jove, entre 35 i 40 anys, porta una bona estona fent cua, ella tota seriosa, està esperant que s’acabi la seva inscripció, quant ja veu que el company acaba pregunta, ja puc?, jo estava darrera l’urna i en un somriure li dic, i tan, tu mateixa !!!. Tot i el meu somriure, la noia seguia en el posat seriós, em mira, jo enretiro la cartolina que tapa el forat de l’urna, posa la ma esquerra a sobre i en la ma dreta deixa caure el seu vot tot aixecant el cap, com mirant al cel, i en un fil de veu diu.  “Per tu avi”.

Mil records me van envair, i una sotil llàgrima al meus ulls van recordar-me al meu avi.

Lluís