Articles socis

Sí, jo ho he fet. Ara mateix. He fet la Sobirania Fiscal. Vull dir, he pagat l’import de l’IRPF a l’Agència Tributària de Catalunya. Fer-ho sembla contradictori quan els ànims independentistes estan en un moment de retrocés. Potser serà perquè soc una “rara avis”. Sincerament, crec que no. Soc dels independentistes convençuts que -ara més que mai- cal fer un pas endavant en l’afirmació de la nostra emancipació nacional.

No sé quants catalans farem aquest any la Sobirania Fiscal: potser uns cents, o uns milers… però estaria bé que seguéssim cents de mil, la nostra xifra màgica. Exercir la sobirania fiscal és una de les accions personals que ajuda directament a la construcció de la hisenda pública, un dels pilars imprescindibles de qualsevol Estat.

Sens dubte, la por és la raó principal que frena a molta gent a no fer el pas. Els diners generen sempre molt temor. En aquest cas, perquè la por està sustentada pels (falsos) rumors de què les persones que paguen els seus impostos a la Generalitat reben inspeccions fiscals per part de la hisenda espanyola: és evident que aquests relats provoquen un pànic immensurable, i que -amb tota seguretat- són una de les eines repressives de l’Estat espanyol.

De fet, és sorprenent perquè  tots els tràmits són exageradament simples i molt fàcils d’executar, sigui de forma presencial -el què jo he escollit- com per internet. Són sols tres passes: un dit i fet. En poques paraules, un procés que està a l’abast de tothom. Cal dir-ho: l’administració pública ha treballat molt bé per fer còmode aquest tràmit.

Per aquest motiu, he trobat a faltar una campanya de propaganda per part de la conselleria d’Economia i Hisenda de la Generalitat, animant a fer la Sobirania fiscal. Una campanya de la pròpia Agència Tributària de Catalunya reduiria notablement la por, incrementaria la recaptació i situaria en el marc mental de la societat catalana que ja tenim un país normalitzat.

És per això que en sembla estrany que el conseller Jaume Giró -que destaca notablement per la seva eficaç gestió i denuncia constant de l’espoli econòmic espanyol- no aprofiti aquesta oportunitat per deixar la seva empremta i generar confiança en una de les institucions que ha d’esdevenir cabdal per a la futura independència.

Encara hi ha molta feina per fer. Per posar un exemple: obrir més oficines per així tenir presència a les principals poblacions del país, ara per ara limitades sols a dinou, una xifra clarament insuficient per atendre especialment a la gent gran, sovint amb molts dubtes en els nous mitjans i que necessiten encara la presencialitat en els serveis públics.

Potenciar la Sobirania fiscal pot ser un punt i a part en el camí per a obtenir la plena capacitat de les prestacions de la hisenda catalana i gestionar tots els tributs dels contribuents catalans. Ha de ser una resposta ciutadana per a assolir una major recaptació pública: o en altres paraules, ser responsables de contribuir a una major distribució econòmica pel benestar social.

Som molts els qui tenim ganes de fer “desobediència” a Madrid i especialment de fer un acte de republicanisme útil que, un cop consumat, et dona per a un bon i llarg somriure. Som-hi!

Carles Feliu
Sectorial Gent Gran – ANC
gentgran@assemblea.cat

Hi molta gent gran, de més de 75 anys, que no viu en residències. Molts d’ells, viuen sols i precisen  que algú els ajudi i atengui les seves necessitats diàries. Paral·lelament, també han d’acudir més sovint a consultes i requereixen tractaments mèdics, ja que la majoria pateixen malalties cròniques que eren ateses i tractades sistemàticament, un fet que ha esdevingut un factor determinant per allargar la mitjana d’edat de  vida de la població.

Tenim estadístiques de la gent gran que ha mort en residències durant la pandèmia –dades que fins i tot s’han utilitzat en debats polítics–, però no de la gent de la mateixa edat que ha mort i vivia a casa seva. Aquest grup poblacional necessita urgentment la vacuna, igual o més que els que viuen en una residència, on tenen un control i una atenció molt més segura, en un moment en què el personal que els atén també està ja vacunat.

Els que vivim sols ens sentim molt desprotegits. Les persones que necessitem per a que ens ajudin a realitzar les tasques domèstiques i la cura personal no tenen cap mena de garantia sanitària. Amb l’agreujant que en alguns casos estan en contacte amb molta altra gent. Si sortim de casa per anar a comprar el menjar, els medicaments, una vista al metge o qualsevol altra necessitat, també ens estem posant en risc.

L’atenció mèdica ha empitjorat molt. Més enllà que només s’atenguin les malalties més greus, el temor  d’anar  al CAP, a les visites en centres hospitalaris o als centres de rehabilitació –on només s’hi va en casos extrems–, s’accentua pel risc de contagi que això suposa. Tot plegat, deixant-nos en una tessitura que perjudica la salut i escurça l’esperança de vida.

Per preservar-se del contagi, a més, també s’accentua la solitud. Des de fa gairebé un any, la relació amb els amics i familiars és molt poca i, en alguns casos, fins i tot nul·la. Els nets o bes-nets, que psicològicament donen vida i il·lusió als avis, es converteixen ara en un perill. Encara que sobrevisquem, els nets tampoc hauran viscut l’amor dels avis i, depenent de l’edat, ni tan sols el record.

En nom de tot aquest col·lectiu de gent gran reivindico la urgència de ser vacunats prioritàriament.

Mercè Jardí

P.D Perquè encara crec que en la nostra societat  queda humanitat i respecte per a la vellesa, espero que no ens morim sols en un racó tot esperant la vacuna.

La quantitat de diners que el pressupost 2020 de la Generalitat, a través del programa 315 de “Promoció de l’autonomia personal”, destina al sistema residencial en el seu conjunt és de 1.064.588.450,94 €, els quals representen el 2,31 % del pressupost total de despeses del sector públic de Catalunya.

Per altra banda, si avui Catalunya fos un estat independent disposaríem de manera immediata de 16.800 milions d’euros anuals més procedents dels impostos que ara ens espolia l’estat espanyol i que no tornen: el perpetu dèficit fiscal. D’aquests 16.800 milions, 2.000 milions anirien a cobrir les despeses de la independència i els 14.800 milions restants romandrien disponibles per a incrementar els pressupostos de despeses.

Seguint el mateix criteri de distribució de recursos utilitzats en el pressupost 2020, hauríem d’aplicar a aquests 14.800 milions disponibles el 2,31 % per a obtenir la quantitat addicional en que correspondria augmentar la despesa assignada al sistema residencial, amb el que passaríem a disposar de quasi 350 milions més, arribant als 1.400 milions front els poc més de 1.000 milions actuals.

Resulta obvi que aquest important increment, superior al 32 %, permetria millorar ostensiblement el sistema. Ara bé, aquest significatiu augment de recursos resoldria tots els problemes que pateix? Deixaria de grinyolar el sistema residencial amb aquesta injecció econòmica? La resposta a aquestes preguntes és que molt probablement, no.

El sistema residencial català, a banda de l’augment de recursos, necessita també un canvi de model. La realitat fa evident que son massa els aspectes que no funcionen. Des de l’incompliment flagrant per part dels poders públics del paper de garants del benestar de la gent gran dependent, fins l’assalt cada cop més massiu d’empreses privades al sector, moltes d’elles alienes al mon dels serveis socials i amb l’únic objectiu d’aconseguir el màxim benefici possible a costa del que calgui i sense cap mena d’escrúpol.

I entremig un llistat interminable de greuges amb irregularitats de tot tipus, interessos inconfessables, incompetència sistemàtica, desatenció sanitària, desistiment de funcions, incompliment de contractes, explotació laboral, maltractaments de tota mena, equipaments deficients, llistes d’espera interminables, prestacions de dubtosa eficiència, reiterades acusacions penals, absència d’auditories públiques, controls de qualitat febles o inexistents, inspeccions ineficients, mecanismes d’avaluació dubtosos, conxorxes empresarials, tripijocs econòmics dins els conglomerats empresarials, cartera de serveis obsoleta, concerts/concessions/col·laboracions sota sospita, tracte inadequat vers els residents, descontrol i incompliment de ràtios de personal, contractació pública no transparent, absència de participació i control familiar, edatisme, manca de formació als professionals, entitats del tercer sector fosques, entramats empresarials amb dubtosos objectius, externalitzacions injustificades, finançament públic poc clar, irrupció de fons voltors, falses fundacions, desistiment de gestió, actuació de lobbys i grups de pressió, insuficiència de personal, inversors sense escrúpols, dèficits i errors organitzatius, incompliment i/o absència de protocols adequats, publicitat enganyosa, defugiment de responsabilitats, persistència de retallades econòmiques, inexistència o insuficiència de sancions, sancions ineficients, insostenibilitat sistèmica, manca d’informació permanent, tracte vexatori cap a les persones, manca general de transparència, vulneració de drets dels residents i un llarguíssim i vergonyant etcètera.

Per a revertir tot això ens cal una decidida voluntat de canvi però també deslliurar-nos definitivament de les imposicions de l’estat opressor. La independència esdevé la gran oportunitat que tenim per a capgirar un sistema que no sols no compleix amb els seus objectius sinó que, com s’ha vist amb la crisi sanitària del covid, pot generar un greu problema social al nostre país. L’elaboració d’una constitució pròpia i un nou cos legislatiu ha de permetre construir una Catalunya lliure de tuteles corruptes, opressores i extractives i feta d’acord amb les nostres aspiracions d’un país socialment just a on els poders públics siguin capaços de garantir de manera efectiva el dret de la gent gran dependent a una vida digna, lliure d’explotació, de maltractaments i de discriminacions. I, per a poder dur a terme aquest procés quan arribi l’hora, estem obligats a preparar-nos i a treballar des de ja mateix en la re-invenció i en la profunda transformació del nostre sistema residencial.

Oscar Garcia Valera
Sectorial Jubilats-Gent Gran