Articles socis

Durant tot aquest estiu, que s’està fent tan llarg i calorós, he estat llegint en els diferents grups en els que participo, una sèrie de converses sobretot d’opinió política en totes les seves vessants.

Discrepàncies, simples rebequeries de persones decebudes que no conduïen enlloc, encesos debats on tothom deia la seva i volia tenir raó fins al límit de vorejar l’insult i les males maneres… en fi, poca cosa de profit a tenir en compte.

Dins dels citats grups, uns dedicats a protegir el català, d’altres a donar solucions a la situació frustrant en què es troba el moviment independentista, d’altres que lideren accions més concretes i que estan més articulats en el que denominaríem, grups de avançada política, tots ells, han arribat a un punt que persones que els integraven, s’han donat de baixa.

La causa… falta d’entesa, sensació de perdre el temps, de no avançar, de donar voltes a un mateix mantra una i altra vegada, poc lideratge dels promotors del grup, manca de suport dels dirigents dels seus partits o entitats…desil·lusió, cansament, poc esperit de poder guanyar una batalla que en aquests moments, és veu inabastable..

I penso, ens podem permetre continuar en aquesta línia d’actuació i de confusió deguda al desànim? O hissar veles a tota marxa, deixem la mala maror ben amagada en qualsevol calaix i comencem a navegar amb tota l’energia i fins i tot amb la mala llet que ens cal, o podem oblidar-nos del nostre vell somni, la independència.

Evidentment, aquest tirar endavant amb fermesa, serà difícil fer-lo possible sinó ens tornem a reagrupar sense mirar enrere, acceptant el que hem fet malament i sobretot confiant trobar persones no contaminades pel poder, que ens impulsin cap endavant amb noves iniciatives valentes i compromeses amb les que tothom ens puguem sentir identificats i en les qui puguem tornar a confiar amb reciprocitat.

Glòria Colet
Sòcia Sectorial Gent Gran

Sí, jo ho he fet. Ara mateix. He fet la Sobirania Fiscal. Vull dir, he pagat l’import de l’IRPF a l’Agència Tributària de Catalunya. Fer-ho sembla contradictori quan els ànims independentistes estan en un moment de retrocés. Potser serà perquè soc una “rara avis”. Sincerament, crec que no. Soc dels independentistes convençuts que -ara més que mai- cal fer un pas endavant en l’afirmació de la nostra emancipació nacional.

No sé quants catalans farem aquest any la Sobirania Fiscal: potser uns cents, o uns milers… però estaria bé que seguéssim cents de mil, la nostra xifra màgica. Exercir la sobirania fiscal és una de les accions personals que ajuda directament a la construcció de la hisenda pública, un dels pilars imprescindibles de qualsevol Estat.

Sens dubte, la por és la raó principal que frena a molta gent a no fer el pas. Els diners generen sempre molt temor. En aquest cas, perquè la por està sustentada pels (falsos) rumors de què les persones que paguen els seus impostos a la Generalitat reben inspeccions fiscals per part de la hisenda espanyola: és evident que aquests relats provoquen un pànic immensurable, i que -amb tota seguretat- són una de les eines repressives de l’Estat espanyol.

De fet, és sorprenent perquè  tots els tràmits són exageradament simples i molt fàcils d’executar, sigui de forma presencial -el què jo he escollit- com per internet. Són sols tres passes: un dit i fet. En poques paraules, un procés que està a l’abast de tothom. Cal dir-ho: l’administració pública ha treballat molt bé per fer còmode aquest tràmit.

Per aquest motiu, he trobat a faltar una campanya de propaganda per part de la conselleria d’Economia i Hisenda de la Generalitat, animant a fer la Sobirania fiscal. Una campanya de la pròpia Agència Tributària de Catalunya reduiria notablement la por, incrementaria la recaptació i situaria en el marc mental de la societat catalana que ja tenim un país normalitzat.

És per això que en sembla estrany que el conseller Jaume Giró -que destaca notablement per la seva eficaç gestió i denuncia constant de l’espoli econòmic espanyol- no aprofiti aquesta oportunitat per deixar la seva empremta i generar confiança en una de les institucions que ha d’esdevenir cabdal per a la futura independència.

Encara hi ha molta feina per fer. Per posar un exemple: obrir més oficines per així tenir presència a les principals poblacions del país, ara per ara limitades sols a dinou, una xifra clarament insuficient per atendre especialment a la gent gran, sovint amb molts dubtes en els nous mitjans i que necessiten encara la presencialitat en els serveis públics.

Potenciar la Sobirania fiscal pot ser un punt i a part en el camí per a obtenir la plena capacitat de les prestacions de la hisenda catalana i gestionar tots els tributs dels contribuents catalans. Ha de ser una resposta ciutadana per a assolir una major recaptació pública: o en altres paraules, ser responsables de contribuir a una major distribució econòmica pel benestar social.

Som molts els qui tenim ganes de fer “desobediència” a Madrid i especialment de fer un acte de republicanisme útil que, un cop consumat, et dona per a un bon i llarg somriure. Som-hi!

Carles Feliu
Sectorial Gent Gran – ANC
gentgran@assemblea.cat

Hi molta gent gran, de més de 75 anys, que no viu en residències. Molts d’ells, viuen sols i precisen  que algú els ajudi i atengui les seves necessitats diàries. Paral·lelament, també han d’acudir més sovint a consultes i requereixen tractaments mèdics, ja que la majoria pateixen malalties cròniques que eren ateses i tractades sistemàticament, un fet que ha esdevingut un factor determinant per allargar la mitjana d’edat de  vida de la població.

Tenim estadístiques de la gent gran que ha mort en residències durant la pandèmia –dades que fins i tot s’han utilitzat en debats polítics–, però no de la gent de la mateixa edat que ha mort i vivia a casa seva. Aquest grup poblacional necessita urgentment la vacuna, igual o més que els que viuen en una residència, on tenen un control i una atenció molt més segura, en un moment en què el personal que els atén també està ja vacunat.

Els que vivim sols ens sentim molt desprotegits. Les persones que necessitem per a que ens ajudin a realitzar les tasques domèstiques i la cura personal no tenen cap mena de garantia sanitària. Amb l’agreujant que en alguns casos estan en contacte amb molta altra gent. Si sortim de casa per anar a comprar el menjar, els medicaments, una vista al metge o qualsevol altra necessitat, també ens estem posant en risc.

L’atenció mèdica ha empitjorat molt. Més enllà que només s’atenguin les malalties més greus, el temor  d’anar  al CAP, a les visites en centres hospitalaris o als centres de rehabilitació –on només s’hi va en casos extrems–, s’accentua pel risc de contagi que això suposa. Tot plegat, deixant-nos en una tessitura que perjudica la salut i escurça l’esperança de vida.

Per preservar-se del contagi, a més, també s’accentua la solitud. Des de fa gairebé un any, la relació amb els amics i familiars és molt poca i, en alguns casos, fins i tot nul·la. Els nets o bes-nets, que psicològicament donen vida i il·lusió als avis, es converteixen ara en un perill. Encara que sobrevisquem, els nets tampoc hauran viscut l’amor dels avis i, depenent de l’edat, ni tan sols el record.

En nom de tot aquest col·lectiu de gent gran reivindico la urgència de ser vacunats prioritàriament.

Mercè Jardí

P.D Perquè encara crec que en la nostra societat  queda humanitat i respecte per a la vellesa, espero que no ens morim sols en un racó tot esperant la vacuna.