Paco Martínez, Grupo de trabajo de la Sectorial de Jubilats de la ANC y miembro de Súmate.
Mi nombre es Paco Martínez. Soy nacido en Madrid, tengo 77 años. Hace 69 años que vivo en Catalunya aunque por asunto de mi trabajo la familia ha estado viviendo por periodos cortos en varios lugares de España.
Mi esposa es de origen catalán; mis tres hijos, nacidos en Barcelona. En las conversaciones familiares, el bilingüismo es completamente natural, entre ellos hablan catalán y conmigo hablan castellano. Ningún problema.
De joven me aterrorizaba la idea de no poder disfrutar como la mayoría de los países europeos de la democracia; para mí el poder defender mis derechos en el trabajo o poder expresar mis ideas políticas era y es esencial en mi vida.
Ara, perquè les coses s’han de fer ben fetes, els jubilats, la gent gran de l’Assemblea, agrupats com a Sectorial, hem organitzat aquest acte perquè hem volgut reflexionar sobre aspectes diversos que ens preocupen:
A/ el nostre paper en un futur.
B/ el paper de l’ANC.
D/ el paper dels qui ens dirigeixen.
C/ on i com creiem que cal focalitzar l’esforç.
A/.- Fins ara, la sectorial de Jubilats, entre moltes altres activitats, ha celebrat centenars de xerrades a tota mena de públics. No solament les hem de continuar, sinó queles hem d’incrementar. Naturalment, actualitzant el discurs i afegint-hi nous aspectes. Creiem que, donades les circumstàncies,ens veurem obligats a manifestar-nos repetidamenti més sovint. Els jubilats som els que disposem de més temps i de llibertat d’horaris. Som, per tant, els que hem de nodrir bàsicament les concentracions i les protestes futures. Hem d’estar-hi disposats i disponibles. D’aquí la necessitat d’obtenir el màxim d’adreces per poder convocar amb rapidesa. Demanem un esforç, especialment de les territorials, que caldria que ho tinguessin com a objectiu.
B/.- A l’ANC –i a les persones que la dirigeixen-, li hem d’agrair els esforços per aglutinar el país, per exigir a polítics de diferents colors que no s’apartin de l’objectiu final. I l’hem de felicitar especialment per l’èxit de les diades i l’encert d’aquesta darrera, que ha traslladat al territori el sentiment que tots som protagonistes. Volem que doni a tots els seus membres línies d’actuació definides i concretes a fi que no dispersem esforços. Li demanem que, tot i escoltar el que diuen, no estigui dominada per cap partit polític. L’Assemblea és transversal i el seu objectiu és la independència, no la ideologia de cap partit. Que ningú no vulgui utilitzar-nos. Voldríem que les Sectorials actives siguin tingudes en compte a l’hora de marcar polítiques o prendre decisions. La nostra experiència, sens dubte, serà positiva. També ens agradaria que moderés els irresponsables. Els que criden i exigeixen “Marxem!”, “Ara mateix!”. Ningú no té més pressa que nosaltres, perquè som grans i se’ns acaba el temps. Però volem fer les coses ben fetes. També demanem just el contrari, que els massa prudents no siguin un fre a les nostres aspiracions.
C/. – Ens voldríem dirigir als qui ens manen: Observem que els unionistes llancen missatges contra nosaltres, missatges que són seguits i repetits disciplinadament per tots ells. Tenen un bon servei de publicitat. Trobem a faltar aquí unes comissions de missatge potents, un Gabinet de Propaganda –i Contrapropaganda– fort i ben preparat. En les circumstàncies actuals, una propaganda ben feta, ben dirigida i seguida amb disciplina, és bàsica. I no n’hi ha prou de creure que tenim la raó. No estem abusant del fair play i de l’elegància? Ens revolta veure que en tots els debats de qualsevol emissora catalana no hi falta mai qui ens ataca impunement. Seria correcte i democràtic si ens exposés les seves idees, però ens exposa les seves mentides, dites amb plena consciència. Pensem que una cosa és ser elegant i una altra ser càndid. Un altre punt que ens preocupa molt és la unitat. Ara no és el moment de triar si tindrem un govern de dretes o d’esquerres. Això, ja ho farem després. Ara és el moment d’independència sí, o d’independència no. I prou. I els que distorsionen aquest esquema s’estan carregant el procés. S’hauria de ser molt exigent en aquest aspecte, perquè estem fent la feina bruta als unionistes. Ara cal evitar tot el que ens desuneix. Ja tindrem temps. Res de dretes o d’esquerres; res d’exèrcit sí o exèrcit no; res de castellà oficial o de castellà no oficial, res de si RUI o si DUI. Són debats estèrils que només creen divisió i desànim entre nosaltres i ens aparten de l’objectiu.
D/.- ON FOCALITZAR L’ESFORÇ. Nosaltres no volem fer un referèndum. Nosaltres volem guanyar un referèndum. Proposem dues actuacions prioritàries:
1.- Considerar-nos-en vencedors i exhibir-ho.
Primer, perquè ho som!
Segon, perquè això dóna confiança als nostres i posa nerviós l’adversari.
Tercer, perquè fa créixer el nombre de partidaris (a la gent, li agrada pujar al carro vencedor).
2.- Ampliar la massa social, bàsicament amb gent d’arrel castellana.
Els necessitem, i ens necessiten. Nosaltres, perquè volem guanyar un referèndum, i perquè, després, voldríem que anéssim de costat, braç a braç. Ells, perquè tenen dret a formar part del procés, a sentir-se també fundadors del nou Estat. No els podem considerar catalans de segona. Tenim la sensació que fins ara no els hem donat massa arguments perquè s’afegeixin al procés. No és de la nostra història del que els hem de parlar, sinó de la seva por de no ser d’enlloc. I dels avantatges que Catalunya els ofereix: que aquí hi haurà menys atur, que la sanitat, les escoles i les universitats seran millors, que Catalunya creixerà més de pressa (perquè ja ho està fent ara) i serà una de les primeres economies per càpita d’Europa. Que Espanya no arreglarà res. Que s’hauran de passar la vida pagant les autopistes i els dèficits de l’AVE. Que quan els diuen “mejor unidos” els estan enganyant amb mala fe, perquè ja saben que no viuran millor, que seran més pobres. Que només ens volen pels nostres diners, els seus.
I tot això, els ho hem de dir, naturalment, en castellà.
Es cert que gairebé s’han esvaït tots els arguments de la por, ja no s’aguanta l’argument de sortida de l’Euro, ni el tema de la nacionalitat, tampoc de que “ens faran fora d’Europa” ni ningú es creu que vagarem per les galàxies pels segles del segles.
Però encara hi ha una por que no queda del tot superada, “Què passarà amb les pensions?”.
Tot i sent un dels temes més fàcils de demostrar, (hi ha una pila d’informes de molts experts que així ho diuen) està vist que també es un dels temes que més pors estàs produint a la gent gran.
Es potser perquè tenim conceptes errats?. Es potser perquè aquesta por es innata?.
Es perquè ningú no ens ho ha explicat amb senzillesa, honestedat o sense interessos establerts?.
Sigui quina sigui la raó, el remei està en nosaltres mateixos. A les persones grans ens atribueixen el seny, doncs bé, siguem assenyats i fem servir la lògica que ens dona tanta experiència acumulada. Potser no cal llegir massa informes, potser només cal que ens contestem nosaltres mateixos aquestes preguntes.
Si les pensions de cada any surten d’una caixa on s’ingressen les cotitzacions del treballadors d’aquest mateix any. Pot tenir Catalunya prou treballadors per omplir la caixa?.
Si els sous dels treballadors de Catalunya són més alts de mitjana que la mitjana dels actuals treballadors d’Espanya. Poden ser les nostres pensions igual que ara o fins i tot més altes?.
Pot un nou país com Catalunya basar el seu futur en el benestar de la seva població, en el ben entès que sí. Cal pensar que les nostres pensions tindran un tracte just i exquisit?.
No calen gaires arguments més, ni complicats informes macroeconòmics, ni arguments de por, cal només fer servir el nostre seny que tant ens caracteritza a la gent gran.
Lluís Gili Membre de la Sectorial de Jubilats de l’ANC
