Opinió

ULL !  ENS  ESTAN  UTILITZANT

Sí. I massa independentistes hi estem caient de quatre grapes sense adonar-nos-en, amb tota la bona fe. Ens ho fan amb finesa – sin que se note el cuidado – i tenen la col·laboració  entregada de determinada gent, premsa i partits.

A més dels habituals atacs frontals que no es preocupen en dissimular – com el del català o la falta d’inversions, per exemple – que salten a la vista i que tothom pot reconèixer, n’hi ha d’altres suaus, subliminals, quasi imperceptibles que ens fan mal, molt de mal i amb  els que sovint, sense adonar-nos-en, també hi ajudem. Fixem-nos-hi:

Reforcen la idea de que estem desmotivats, que no hi ha res a fer, que tot està perdut i així, creient-nos-ho, ens desmoralitzem i ho encomanem als demés,  com si fos el virus. Ens manipulen, no ens adonem i col·laborem a escampar la decepció. I no, ells no són guanyadors: tenen un  país que fa aigües per tot arreu, econòmicament endeutat, podrit per la corrupció, líder del feixisme, amb un excap d’estat fugit,  amb un sistema judicial  que no admet comparació amb cap democràcia… No. No estem en el moment que desitjaríem, certament, però d’aquí a tenir-ho tot perdut i ells guanyadors, ni ha un bon tros.

Argumenten que ”tots els mals que Catalunya pateix són per causa del procés”. Aquí ja estàvem malament abans, molt abans. SI ens haguessin  tractat bé potser el procés ni tan sols s’hauria iniciat ni hauria quallat. Si s’ha aguditzat és perquè l’únic remei que se’ls ha acudit ha estat l’abús, l’empobriment, la repressió, … No, els causants del procés no som nosaltres. Són ells.

També van estenent – entre nosaltres – la idea de que “ja estem tips de manifestacions. N’hem fet  moltes i de què han servit?…”. Perdó. Les  nostres manifestacions, més multitudinàries o menys, han servit de molt: d’aglutinar-nos, d’omplir-nos de moral; d’evidenciar que hi ha un problema molt greu en les relacions entre España i Catalunya; per mostrar – i admirar – el món; per demostrar que no afluixem… I, exactament per tot això,  volen – manipulant- nos –  que siguem nosaltres mateixos els que deixem de manifestar-nos. Perquè, malgrat tot, cada mani, cada acte que mostri persistència   els molesta. Cada concentració els palesa que no han guanyat, que encara el problema és viu. Que malgrat l’entrega d’alguns polítics, el poble segueix dempeus. I que no s’ha acabat.  

I abusen del nostre esperit d’autocrítica tan propens a flagel·lar-nos i escandalitzar-nos pels nostres defectes i així, sentint-nos tan culpables, no entrem a qüestionar els seus. Per exemple, tots tenim al cap el desagradable cas de les retribucions dels funcionaris del  Parlament. Algú no creu que quelcom semblant no es corrent a l’Estat? Vull suposar que els  periodistes també deuen estar investigant què passa allà i que aviat ens en donaran  notícies. I  que potser veurem que hi ha qui ens supera a l’hora d’aprofitar-se’n, encara que  s’ho saben callar, perquè els surt a compte.  (Per cert, com és que va sortir la notícia del Parlament just després de les declaracions de Villarejo i, casualitat, ja no es va parlar més d’aquestes?).

Tenim, es ben cert, un problema amb els partits: el canibalisme. Ara la peça a ensorrar és la Presidenta del Parlament. Com que és massa potent i podria ser una bona candidata a dirigir el país, au !, tots a veure com se la pot aniquilar. I en aquest afer treballen en amigable companyia els partits estatals i els d’aquí (i mentrestant, ens mantenen distrets debatent minúcies).

El següent objectiu a destrossar és el President Puigdemont. Ja hi estan treballant. Us en heu adonat, oi? . Sense ell, un camí de roses…

  Anem amb els ulls i les orelles ben obertes i malfiem. Ens volen   aniquilar… i amb la nostra col·laboració.  

A fil del que us he parlat, el pròxim dia 16, tenim l’oportunitat de parlar-ne amb el conseller Jordi Turull, ja que serà el nostre ponent del cicle de conferències de la sectorial.

Us esperem.

Josep Mª de Fàbregues

Feu clic  “aquí” i s’obrirà en format llibre el contingut de tots els articles d’opinió publicats fins ara per Josep Maria de Fàbregues