Durant una sessió d’Indetàper que hem dut a terme fa pocs dies ens vam adonar que hi ha una concepció típica que fa que molts conciutadans nostres que són nascuts fora de Catalunya ni es plantegin els avantatges de viure en un estat català independent. Quan l’esgrimeixen molts de nosaltres, els independentistes que ho veiem tot tan clar, ens quedem sense resposta. I no és estrany, perquè els factors emocionals, per la seva subjectivitat, poden ser impossibles de rebatre amb arguments racionals suposadament objectius.
Aquestes persones entenen perfectament que en una Catalunya independent tindríem més recursos, els que nosaltres generem, per dedicar-los al nostre estat del benestar i estimular la nostra economia, però els sembla que ells no poden decidir “deixar Espanya en l’estacada”. Tenen parents encara a altres regions de l’estat i no els sembla correcte que “el germà ric” (la Catalunya que aporta molts diners a la caixa comuna) “marxi de casa” i deixi la resta de la família (les comunitats autònomes més pobres) en la penúria econòmica. Per aquest motiu mai no podrien votar independència.
Doncs bé, aquesta visió es pot interpretar de manera que aquest marc mental es posa en qüestió. La primera pregunta és: per què encara hi ha comunitats “riques” i comunitats “més pobres” a l’estat? I seguim: per què després de quaranta anys de democràcia i més de trenta de l’estat de les autonomies la “solidaritat” catalana encara és necessària per al funcionament d’aquest?
El sentit que tenen els transvasaments de recursos entre regions és igualar-les quant a desenvolupament. Pensem en les subvencions que la Unió Europea dóna als països que s’incorporen a la Unió; ningú pensa que seran per sempre, oi? Només es tracta que els països que porten un retard en el seu desenvolupament econòmic respecte els altres membres puguin fer les reformes necessàries per posar-se a un nivell similar en una quantitat d’anys raonable. Pensem també en el Pla Marshall, mitjançant el qual els Estats Units d’Amèrica van ajudar a reflotar l’economia dels països europeus després de la Segona Guerra Mundial (cosa que es va aconseguir amb escreix). Oi que no s’entendria que aquestes ajudes s’eternitzessin? No és perfectament esperable que el receptor de les ajudes faci els deures i les utilitzi per industrialitzar el seu país de manera que sigui capaç de crear riquesa per ell mateix?
A Espanya veiem que els recursos que Catalunya transfereix a fons perdut a la resta de l’estat no s’han utilitzat, per part dels governs estatals dels darrers trenta anys, per activar l’economia de les autonomies més desafavorides de manera que també siguin “riques”. Són 300,000 milions d’euros el que ha transferit Catalunya entre 1986 i 2013, afegits als 144,000 que Espanya ha rebut de la Unió Europea en el mateix període. On són els resultats de les suposades inversions que l’estat havia de fer amb tots aquests diners? El que veiem és que la utilització de tots aquests recursos no ha portat com a resultat l’activació econòmica d’aquells territoris. És indiscutible que la xarxa radial de l’AVE i la gran quantitat d’aeroports repartits per tot el territori peninsular no contribueixen a solucionar els desequilibris territorials i econòmics de l’estat espanyol.
En aquest escenari, que és el de continuar contribuint per sempre més sense la contrapartida real que hauríem de veure, que és el desenvolupament homogeni i sostenible de l’estat espanyol, no té dret Catalunya a intentar fer el seu propi camí?
Segurament aquestes persones que no volen que Catalunya deixi de finançar l’estat creuen que Espanya serà incapaç de canviar el seu sistema econòmic d’una vegada per totes quan li falli aquest flux de recursos. Els independentistes pensem que no. No podem menystenir així l’Estat espanyol. Hem de creure que se’n sortirà. Però, és clar, fins aquí no ha tingut cap necessitat de reinventar-se. Quan la tingui ho farà. A més, segur que Catalunya pot continuar ajudant Espanya durant un temps raonable amb participació en la presa de decisions sobre les reformes a implementar (matèria en la que ara no té veu ni vot). Segur que ens entendrem.
Finalment, els hem de dir a aquests interlocutors que, per un moment, deixin de mirar al passat i les seves arrels i mirin al futur, i pensin en els seus fills i néts, que viuran molt millor en un estat català independent.
Moltes gràcies, Xavi!