I per què el 27 de setembre és el vot de la nostra vida?

Article d’Opinió publicat a Tribuna.cat el 17/09/2015

eric_bertran_nous_catalans_475x352
Èric Bertran

Hi ha molta gent que es pregunta per què hem arribat fins aquí i de raons n’hi ha moltes…

Potser perquè l’estat dedica 9 euros a projectes de suport a la família i a la infància a la Rioja i aquí només mig euro.

O potser perquè en 25 anys l’Estat ha construït 1.000 quilometres d’autovia a Madrid i a Catalunya només 100, és per això que hem hagut de fer autopistes de pagament que ja les hem pagat fa anys però que ara no ens treuen el peatge perquè així paguem el deute d’altres infraestructures estatals a d’altres indrets de l’Estat.

Però de fet, potser també hem arribat fins aquí perquè l’Estat es gasta més diners en un sol museu de Madrid que amb tots els catalans.

O perquè cada any l’Estat li treu a una família de 4 persones 8.800 euros pel simple fet de viure a Catalunya i aquest és el cost de la universitat d’un dels fills.


Potser també hi té a veure que l’Estat dedica 130 milions d’euros a la Tauromàquia mentre té un 32% de pobresa infantil.

O el fet que cada any ens obliga a gastar 7 milions 700 mil euros en mantenir una família real que no hem elegit i que cap partit polític espanyol ens vol permetre decidir si volem continuar mantenint.

Potser també hi influeix el fet que sense preguntar cada any se’ns queden entre el 8 i el 9 per cent del nostre PIB per capità i que aquests diners se’ls gasten altres presidents autonòmics rebaixant impostos o regalant ordinadors als nens en edat escolar mentre nosaltres tenim moltes necessitats essencials. I és que els catalans cada dia paguem a l’Estat 44 milions d’euros que no tornen, i amb aquests diners podríem construir 10 escoles al dia.

Però no tot és un tema econòmic. També competencial. I és que si hem arribat fins aquí alguna cosa té a veure que la Generalitat demani la dació en pagament per evitar desnonaments o deutes als desnonats i el Tribunal Constitucional (elegit pel PP i el PSOE) ho suspengui, o que la Generalitat prohibeixi a les companyies de subministraments com aigua, gas i llum deixar sense servei a les famílies que no puguin pagar els seus serveis i el TC ens prohibeixi prohibir això. O que la Generalitat obligui als bancs a pagar impostos pels pisos buits per fomentar el lloguer assequible i el TC ho suspengui.

I és que l’Estat espanyol és molt complicat, té ministres que se’n enriuen cada vegada que retallen drets, diners i competències a Catalunya, que ens prohibeix la projecció exterior i on un ministre diu públicament que el seu objectiu és espanyolitzar els nens catalans i no li passa res. Estem a un Estat on volen tancar a la presó al President de la Generalitat per posar les urnes i preguntar la opinió als ciutadans tal i com aquests li han demanat que faci. Un Estat que no vol acollir refugiats i que dispara bales de goma a persones que intenten immigrar nedant sense saber nedar perquè s’ofeguin i on a s’obre el Ministre de torn explica orgullós que entren menys persones il·legalment perquè ja no les salven del mar. Les deixen morir i encara en presumeixen.

I per l’altre costat, pel nostre costat tenim una revolta de somriures, de gent de totes les edats il·lusionada que emplena els carrers i les places”.

Hi ha Estats i Estats. Mentre el Regne Unit va oferir més autonomia a Escòcia quan aquests li van demanar la independència, a mes de deixar-los votar i que els ciutadans tinguin la última paraula sobre el seu futur polític, a Espanya quan els catalans demanem la independència no només ens prohibeixen votar, sinó que ens diuen nazis i ens amenacen. I enlloc de fer-nos propostes atractives ens diuen que si ens quedem a Espanya després del 27 de setembre canviaran la llei del Tribunal Constitucional per poder empresonar al nostre president i a tots aquells que hagin volgut donar la paraula als ciutadans, que ens obligaran a tornar a fer ‘corrides’ de toros encara que el Parlament català democràticament va decidir prohibir-ho per ser una salvatjada, i que ens tancaran canals de televisió en català. No sembla molt engrescador que diguem…

I per l’altre costat, pel nostre costat tenim una revolta de somriures, de gent de totes les edats il·lusionada que emplena els carrers i les places, que es manifesta pacíficament cada diada de l’onze de setembre a centenars de milers pacíficament i enlluernant el món i que l’únic que reclama és poder votar, poder decidir el seu futur, poder dotar-se d’eines per garantir un futur millor als seus fills.

Això és el que ens juguem el dia 27 de setembre. Això és el que elegim. Si pertànyer a un Estat que s’ha venut més del 30% dels fons de les pensions per construir AVE que no porten enlloc o si construir un nou Estat amb oportunitats i llocs de treball que garanteixi el cobrament de les pensions. Decidir si volem ser una regió sense poder de decisió, o esdevenir el motor econòmic del sud d’Europa. Si volem pagar i callar o si volem tenir veu al món. El dia 27 jo votaré a Junts pel Sí. O és que algú pot ser tan ingenu de pensar que els catalans volem la independència per viure pitjor? Suma’t i sigues fundador d’un nou Estat. Ara és la oportunitat.

Desplaça cap amunt