La República; un sistema politíc més just

Repúbliques catalanes

La proposta de constitució per a l’Estat català estableix que Catalunya serà una república parlamentària

 Tots els partits partidaris del sí a la independència defensen aquesta fórmula

El 2010 va fer sis-cents anys de la mort de Martí I, dit l’Humà, l’últim rei del Casal de Barcelona, la dinastia que va regnar a Catalunya durant més de cinc-cents anys. Amb ell moria el que podríem considerar l’últim rei català, el darrer de la dinastia que va fundar, al segle IX, Guifré el Pelós, i que està lligada al naixement, la consolidació i l’expansió de la nació catalana.

La mort sense descendència del monarca és el que ha portat Catalunya a viure un periple de segles anant de mà en mà, en viatges d’anada i tornada, de Castella a França, de França a Castella per finalment restar vençuda als peus de Felip V i formar així aquesta nova entitat que es diu Espanya. Val a dir que, en aquest ball entre països, Catalunya ha perdut parts del territori –tota la Catalunya del Nord– i els seus drets com a nació.

Deu ser per aquests sis-cents anys d’experiència no reeixida amb la monarquia que els catalans, majoritàriament, som partidaris del sistema republicà, del qual són abanderats, fins i tot, partits que volen mantenir un marc de relació federal o confederal amb l’Estat.

El que és clar és que, si els partidaris de la independència sumen, el sistema de govern serà una república parlamentària. Així es recull en el programa electoral de Junts pel Sí i en el de les CUP Crida Constituent. Tot i que el programa de Catalunya Sí que es Pot no parla de la forma de govern, el seu cap de llista, Lluís Rabell, s’ha manifestat a favor d’una república d’àmbit federal espanyol.

A la constitució en què treballen els juristes que lidera Santiago Vidal, s’estableix en el punt primer de l’article 2 que “la forma política i jurídica d’organització de l’Estat és la república parlamentària unicameral i no presidencialista”. Els redactors de la Carta Magna catalana consideren aquest sistema el més just per garantir la llibertat, la justícia, la igualtat de drets i obligacions, la cultura, la solidaritat, els drets humans, la diversitat i la pau.

A la república, tal com es dissenya en aquesta constitució, el paper central recau en el Parlament, únic titular de la representació sobirana del poble català. Es renovarà cada cinc anys i estarà format per 105 diputats escollits per sufragi universal. El president és el cap d’estat i la màxima autoritat del país, però qui forma govern és el primer ministre.

Article 2
La proposta de constitució estableix en l’art. 2 que Catalunya és una república parlamentària. 1641
És el primer cop que un president de la Generalitat proclama la República Catalana.

Una voluntat històrica

La vocació republicana dels polítics catalans i del poble de Catalunya no és una cosa que aparegui arran d’haver de decidir l’arquitectura del nou sistema polític. Ja al segle XVII, Pau Claris –president de la Diputació del General a l’inici de la guerra dels Segadors– i els Braços Generals que ell presidia van proclamar, un 16 de gener, la República Catalana. D’aquesta manera Catalunya es posava sota protecció francesa en la guerra que l’enfrontava amb Felip IV. Tot plegat va acabar com el rosari de l’aurora i amb el rei de França sent proclamat comte de Barcelona. De tots els intents fallits, l’últim el va protagonitzar Lluís Companys el 6 d’octubre del 1934, quan va proclamar l’Estat Català dins de la República federal espanyola. Companys serà empresonat i l’Estatut del 1932, suspès. Acabada la Guerra Civil, la Gestapo l’entregarà a Franco, que el farà afusellar.

Andreu Mas
Publicat a El Punt Avui 16/09/2015

La independència assegura les pensions

Pensions

El govern espanyol i els partits espanyolistes estan fent el discurs de la por per contrarestar l’independentisme. No fan cap oferta atractiva per quedar-se a Espanya, i si algú insinua fer alguna concessió a Catalunya immediatament és corregit o ha de retractar-se del que ha dit.

A més, el seu discurs està ple d’incoherències. Per una banda, el govern espanyol afirma que la independència mai es produirà, i, per l’altra, que una Catalunya independent patiria totes les calamitats. Així mateix, demostren un desconeixement total de la realitat catalana. S’han cregut la caricatura que han fet de Catalunya. En són un exemple les recents declaracions de Pablo Iglesias en què diferenciava els catalans pel seu origen.

Un dels temes recurrents en el discurs de la por és que una Catalunya independent no tindria prou recursos per pagar les pensions. Es tracta d’una qüestió molt sensible i que pot incidir sobre el sentit del vot d’alguns col·lectius el 27-S. El missatge que voldria transmetre en aquest article és que les pensions estan més assegurades en un estat català que no pas en l’estat espanyol. Per tant, la realitat és completament diferent del missatge que dóna el govern espanyol.

En primer lloc, s’ha de dir que els recursos per pagar les pensions no ens els ha de donar Madrid. Si Catalunya esdevé un estat independent, les pensions es finançaran amb les cotitzacions dels treballadors catalans.  Els empresaris catalans ingressaran a l’administració de la Seguretat Social catalana les cotitzacions provinents dels salaris dels seus treballadors i, d’aquesta manera, cada mes hi haurà un traspàs de recursos dels treballadors cap als pensionistes. Aquest mètode en què es basa el finançament de les pensions es coneix amb el nom de sistema de repartiment. Per tant, és un error pensar que els jubilats cobren d’un fons format per la capitalització de totes les cotitzacions que han anat pagant al llarg de la seva vida laboral, i que aquest fons està en mans del govern espanyol. La quantia pagada en la seva etapa laboral va servir per pagar les pensions dels que llavors estaven jubilats.

En segon lloc, es constata que la Seguretat Social té un saldo –resultat de la diferència entre ingressos (cotitzacions) i despeses (pensions, prestacions d’atur, etc.)– millor a Catalunya que a la resta de l’Estat. Quan hi ha un saldo positiu (superàvit) és en termes relatius més gran a Catalunya que a la resta de l’Estat, i quan hi ha dèficit (saldo negatiu), com passa actualment a causa de la crisi econòmica, és més petit a Catalunya. Tot això fa que a mitjà i llarg termini els resultats siguin més favorables per als catalans.

Per exemple, i en sentit figurat, si del 1995 al 2011 Catalunya hagués posat en una bossa les cotitzacions dels treballadors catalans i n’hagués anat traient els recursos per pagar les pensions, l’atur i altres prestacions econòmiques de la Seguretat Social, el 2011 hi hauria hagut un saldo positiu de més de 20.000 milions d’euros. Ens haurien sobrat recursos. Si alhora hi hagués hagut una altra bossa per a la resta de l’Estat, el 2011 en aquesta altra bossa no hi hauria hagut recursos, sinó un dèficit de més de 100.000 milions.

Aquest saldo més favorable a Catalunya es deu a tres factors: 1) a una taxa de dependència (relació entre la població de més de 65 anys i la població en edat de treballar) més petita a Catalunya que a Espanya; 2) a una situació del mercat de treball millor (a Catalunya hi ha més ocupació); i 3) a una cotització mitjana més alta, de resultes d’uns salaris més alts.

Actualment el dèficit de l’administració de la Seguretat Social es finança amb aportacions del seu Fons de Reserva i dels pressupostos de l’Estat. Aquest fons s’ha format amb els recursos provinents dels superàvits produïts en els anys de més bonança econòmica.

Ara la pregunta és: actualment Catalunya podria finançar el dèficit de la Seguretat Social si esdevingués independent? Doncs sí. Primer, perquè podria utilitzar els recursos provinents de la seva pròpia hisenda. El Consell Assessor per a la Transició Nacional ha calculat que en una Catalunya independent el guany fiscal, el que es produiria després de finançar totes els serveis de la Generalitat i les noves estructures d’estat, seria de més d’11.000 milions d’euros. Segon, perquè en una possible negociació amb l’estat espanyol del procés d’independència s’hauria de reclamar una proporció dels recursos del Fons de Reserva de la Seguretat Social, ja que aquest fons es va formar, en part, amb els superàvits de la Seguretat Social a Catalunya.

En conclusió, l’escenari de futur del sistema de pensions és més favorable a Catalunya que a Espanya com a conseqüència del fet que Catalunya és més rica i té més potencialitat fiscal, de la menor dependència demogràfica i de la millor situació del mercat de treball català. Les dades ens permeten constatar que les pensions estan més assegurades a Catalunya que no pas si es continua formant part de l’estat espanyol.

Desplaça cap amunt