Paco Martínez, Grupo de trabajo de la Sectorial de Jubilats de la ANC y miembro de Súmate.
Balanzas fiscales y sus métodos
Dice Sala i Martí que hay dos métodos para calcular las Balanzas Fiscales: la correcta y la incorrecta; por supuesto la que emplea el gobierno de España es la incorrecta.
El método que nos presenta este gobierno (“Cuentas Publicas Territorializadas”) es un método no homologado internacionalmente, inventado por el economista de cabecera de Montoro, vinculado a Ciudadanos, para hacer maniobras de distracción del Estado. De todas formas es un eufemismo más de los que nos tienen acostumbrados, pues no deja de ser el método de Carga Beneficio, retocado por el famoso Ángel de la Fuente.
El método “Carga Beneficio” es subjetivo ya que un tercero decide que es lo que nos beneficia. Este método podría ser válido para un Estado con una circunscripción única, no para un estado compuesto como el autonómico. Por ejemplo, el Gobierno decidió que el AVE (de Madrid a todas partes) beneficiaba a todos los españoles, por lo tanta la carga recae sobre todos los españoles. Madrid tiene actualmente más de un millos de funcionarios que, por trabajar en los ministerios, algunos descentralizados y no desmontados, dejan su IRPF, su consumo, su IVA en Madrid. Sin embargo la carga de Salarios, SS.SS, se imputa a toda España.
El método más aceptado internacionalmente respecto a las Balanzas Fiscales, y para mí el más justo, es el de “Flujo Monetario”. Tanto pongo, tanto me devuelven. Y para un catalán, “això són fabes comptades”.
Por lo tanto que no mareen la perdiz y si les salimos tan caros, tan pesados y tienen que estar haciendo tanto trabajo para desmontar nuestras supuestas mentiras, no comprendo por qué tanto problema, que nos dejen votar y si sale Sí Sí nos vamos y todos contentos.
Raül Romeva, cap de llista de la candidatura independentista Junts pel Sí, que agrupa CDC, ERC i les entitats civils, ha pronunciat un discurs històric, en què ha destacat l’excepcionalitat de les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre. En la presentació de la candidatura, Romeva ha insistit que el 27-S era la possibilitat d’exercir el dret de vot, expressar què volem fer, i òbviament, si hi ha majoria, fer-ho’. Ha dit que aquesta era l’essència de l’acord, un acord puntual que té el repte de convertir el 27-S en unes eleccions plebiscitàries. I tot seguit, ha desgranat els passos prevists fins a proclamar la independència si guanyen les eleccions. Us oferim tot seguit el vídeo íntegre del discurs de Romeva:
Durant una sessió d’Indetàper que hem dut a terme fa pocs dies ens vam adonar que hi ha una concepció típica que fa que molts conciutadans nostres que són nascuts fora de Catalunya ni es plantegin els avantatges de viure en un estat català independent. Quan l’esgrimeixen molts de nosaltres, els independentistes que ho veiem tot tan clar, ens quedem sense resposta. I no és estrany, perquè els factors emocionals, per la seva subjectivitat, poden ser impossibles de rebatre amb arguments racionals suposadament objectius.
Aquestes persones entenen perfectament que en una Catalunya independent tindríem més recursos, els que nosaltres generem, per dedicar-los al nostre estat del benestar i estimular la nostra economia, però els sembla que ells no poden decidir “deixar Espanya en l’estacada”. Tenen parents encara a altres regions de l’estat i no els sembla correcte que “el germà ric” (la Catalunya que aporta molts diners a la caixa comuna) “marxi de casa” i deixi la resta de la família (les comunitats autònomes més pobres) en la penúria econòmica. Per aquest motiu mai no podrien votar independència.
Doncs bé, aquesta visió es pot interpretar de manera que aquest marc mental es posa en qüestió. La primera pregunta és: per què encara hi ha comunitats “riques” i comunitats “més pobres” a l’estat? I seguim: per què després de quaranta anys de democràcia i més de trenta de l’estat de les autonomies la “solidaritat” catalana encara és necessària per al funcionament d’aquest?
El sentit que tenen els transvasaments de recursos entre regions és igualar-les quant a desenvolupament. Pensem en les subvencions que la Unió Europea dóna als països que s’incorporen a la Unió; ningú pensa que seran per sempre, oi? Només es tracta que els països que porten un retard en el seu desenvolupament econòmic respecte els altres membres puguin fer les reformes necessàries per posar-se a un nivell similar en una quantitat d’anys raonable. Pensem també en el Pla Marshall, mitjançant el qual els Estats Units d’Amèrica van ajudar a reflotar l’economia dels països europeus després de la Segona Guerra Mundial (cosa que es va aconseguir amb escreix). Oi que no s’entendria que aquestes ajudes s’eternitzessin? No és perfectament esperable que el receptor de les ajudes faci els deures i les utilitzi per industrialitzar el seu país de manera que sigui capaç de crear riquesa per ell mateix?
A Espanya veiem que els recursos que Catalunya transfereix a fons perdut a la resta de l’estat no s’han utilitzat, per part dels governs estatals dels darrers trenta anys, per activar l’economia de les autonomies més desafavorides de manera que també siguin “riques”. Són 300,000 milions d’euros el que ha transferit Catalunya entre 1986 i 2013, afegits als 144,000 que Espanya ha rebut de la Unió Europea en el mateix període. On són els resultats de les suposades inversions que l’estat havia de fer amb tots aquests diners? El que veiem és que la utilització de tots aquests recursos no ha portat com a resultat l’activació econòmica d’aquells territoris. És indiscutible que la xarxa radial de l’AVE i la gran quantitat d’aeroports repartits per tot el territori peninsular no contribueixen a solucionar els desequilibris territorials i econòmics de l’estat espanyol.
En aquest escenari, que és el de continuar contribuint per sempre més sense la contrapartida real que hauríem de veure, que és el desenvolupament homogeni i sostenible de l’estat espanyol, no té dret Catalunya a intentar fer el seu propi camí?
Segurament aquestes persones que no volen que Catalunya deixi de finançar l’estat creuen que Espanya serà incapaç de canviar el seu sistema econòmic d’una vegada per totes quan li falli aquest flux de recursos. Els independentistes pensem que no. No podem menystenir així l’Estat espanyol. Hem de creure que se’n sortirà. Però, és clar, fins aquí no ha tingut cap necessitat de reinventar-se. Quan la tingui ho farà. A més, segur que Catalunya pot continuar ajudant Espanya durant un temps raonable amb participació en la presa de decisions sobre les reformes a implementar (matèria en la que ara no té veu ni vot). Segur que ens entendrem.
Finalment, els hem de dir a aquests interlocutors que, per un moment, deixin de mirar al passat i les seves arrels i mirin al futur, i pensin en els seus fills i néts, que viuran molt millor en un estat català independent.
