Procès

Benvolguts lectors, quan llegiu estes ratlles faltaran menys de 100 dies per l’1 d’octubre.

No sabem l’edat que teniu, però, sigui la que sigui, segur que al llarg de la vostra vida no heu viscut ni viureu un dia més important per a la història de Catalunya: el dia en què els catalans, democràticament (és a dir, votant), decidiran -després de tres-cents anys-,  quina volen que sigui la seva relació amb l’Estat espanyol.

Molts dels que seguiu les activitats de l’Assemblea Nacional Catalana i, concretament, les de la territorial de Torredembarra, sabeu que fa molts anys que s’està esperant aquest moment. Per alguns des del 2005, quan el govern de Maragall va prendre la iniciativa legítima de renegociar l’Estatut de 1979; d’altres, des del 2010, quan el PP i el Tribunal Constitucional el van trinxar; uns altres des del 2012, quan la primera gran manifestació, etcètera. Sigui com i quan sigui, el cert és que fa molts anys que els ciutadans de Catalunya s’estan preparant per al dia de la gran decisió i no hi ha marxa enrere.

Certament, és una decisió transcendental per aconseguir una cosa molt gran que pot canviar el futur de Catalunya i, en conseqüència, el de totes les persones que hi viuen.

Es fa molt difícil viure dins d’un Estat que et va a la contra

Aclarir d’una vegada com s’han de relacionar l’administració catalana i l’Estat espanyol serà bo per als catalans i per als espanyols, perquè s’ha arribat a una situació de tensió que no ajuda a ningú i no pot continuar.

Les desavinences històriques dels catalans amb Espanya s’han agreujat els darrers anys. S’ha arribat a un punt mort com a conseqüència de la negativa espanyola a escoltar les reiterades propostes fetes des de Catalunya. Avui, un nombre creixent de catalans, consideren que els afers col·lectius propis són gestionats per Madrid sense tenir en compte les necessitats del poble i, sovint, en contra dels seus interessos més bàsics. Són molts els que han perdut l’esperança d’un tracte més just dins del marc espanyol.

El referèndum és la solució

El govern català s’ha compromès a fer un referèndum sobre la relació que la societat catalana hauria de tenir amb Espanya: o bé mantenir d’alguna manera l’actual situació de subordinació política, o bé constituir una nova nació independent.

Este va ser el camí triat pel Quebec el 1995 i per Escòcia el 2014, i en ambdós casos va ser respectat pels governs del Canadà i del Regne Unit, respectivament. En canvi, les autoritats espanyoles han declarat il·legal el referèndum i s’han proposat impedir-lo. També procuren obstaculitzar-ne els preparatius. Amb la seva reacció a presumptes actes de desobediència dels representants elegits pels catalans, les institucions de l’Estat semblen retornar a les formes del passat dictatorial, fins al punt de fer perillar els fonaments d’un govern democràtic.

La determinació expressada per la coalició que governa Catalunya pel que fa a celebrar el referèndum malgrat tot, no s’ha de considerar com una mostra de desafiament, sinó com un acte de democràcia. I és que, segons totes les enquestes d’opinió,  tres quartes parts de la població catalana estan a favor de què es faci un referèndum, independentment del sentit del vot.

Correspon als catalans decidir el futur col·lectiu de la seva societat, i preguntar-los-ho directament, és l’única manera raonable de saber què pensa cadascú sobre una qüestió tan fonamental.

Serà bo per Catalunya, per Espanya, per la UE i per tothom

Al capdavall, un referèndum és una bona solució per a tothom. Per als catalans ben segur, perquè, sigui quin sigui el resultat, obrirà un diàleg sobre una nova relació amb Espanya, basada en el reconeixement dels seus drets com a poble, fins i tot el dret de dir l’última paraula sobre la forma que ha de tenir esta relació.

Serà bo per a Espanya, perquè obligaria el seu govern i les altres forces polítiques a repensar els fonaments del règim establert el 1978. Este règim va ser el resultat de la transició a un govern democràtic, dissenyada i aplicada per uns quadres polítics sorgits de la dictadura franquista. Una solució satisfactòria de la qüestió catalana donaria a la societat espanyola l’oportunitat d’alliberar-se, d’una vegada per totes, dels fantasmes del seu passat autoritari i afrontar els defectes d’un sistema polític greument condicionat pels seus orígens.

Serà bo per a Europa. Primer, per una raó pràctica, perquè contribuirà a resoldre un problema secular que, si es deixa enquistar, anirà empitjorant i afegirà un nou front d’inestabilitat a escala continental. I segon, i més important, per l’actitud dels catalans, decididament pro-europea, fermament ancorada en principis democràtics i seguint mètodes estrictament pacífics. És ben bé un exemple per a tothom sobre l’única manera acceptable de resoldre les diferències entre les nacions i dintre dels estats.

També serà bo per als empresaris, que veuran com se’ls ajuda per tal que les seves empreses siguin més competitives: millorant les infraestructures, el transport, el subministrament d’energia i possibilitant les campanyes de promoció a l’estranger sense que ningú els hi ho prohibeixi.

I, per als estudiants, que veuran com les decisions sobre els seus horaris, el seus plans d’estudi o les seves beques, es prenen al Parlament de Catalunya d’acord amb els seus interessos.

Per a les persones amb dificultats econòmiques, perquè podran aplicar-se les lleis de pobresa energètica, o l’impost sobre els habitatges buits, o la llei de dependència, avui dia aturades pel Tribunal Constitucional.

I per als joves, que tindran més oportunitats de futur, amb noves professions, com la de l’esport (també suspesa pel Govern espanyol), i amb empreses més competitives que oferiran més llocs de treball.

I serà bo pels jubilats.

Sí, amics i amigues, ho repetirem una vegada més: serà bo pels pensionistes, molt millor que si seguim depenent de l’Estat espanyol.

No us creieu el Sr. Albiol. El Partit Popular vol treure rendiment del que va passar amb el referèndum escocès. Allà, i segons les enquestes, els joves van votar a favor de la independència, mentre que la campanya de la por va fer que la gent de més edat s’hi posicionés en contra.

Albiol ha pres nota de l’estratègia del govern britànic i de la seva campanya de la por. Però, precisament, és el partit del Sr. Albiol el qui deliberadament ha buidat la caixa de les pensions i el que menteix incansablement, perquè el sistema de pensions és un sistema de repartiment. És a dir, els diners de les pensions surten de les cotitzacions de les empreses i dels treballadors i, a Catalunya, tenim la taxa d’atur més baixa, les empreses paguen sous més alts i hi ha més treballadors per jubilat que a la resta de l’Estat. O sigui que, les pensions estan més segures en una Catalunya independent que si segueix depenent d’Espanya.

I una altre cosa: els jubilats catalans no som com els escocesos

El Sr. Albiol s’equivoca si pren com A exemple el que va passar a Escòcia, perquè els jubilats catalans no són com els escocesos.

Creu el Sr. Albiol que una generació que ha treballat tota la vida a la fàbrica, a la construcció, al camp, dins i fora de Catalunya; que ha lluitat contra la dictadura; que ha treballat per recuperar l’escola catalana; que ha portat la democràcia a les associacions de veïns i als col·legis professionals; que ha col·laborat en revistes, en agrupaments escoltes, en cine-clubs, en grups de teatre, en corals, en bandes, etcètera; creu de veritat que, ara que tenen l’oportunitat de viure el moment més important de la historia de Catalunya des de fa més de 300 anys, s’arronsarà?

Au vinga!

Jordi Romeva
Sectorial de Jubilats de l’ANC