General

Una societat que no reconeix el talent de les persones grans és una societat greument malalta. Aquesta discriminació per l’edat o “l’edatisme” és poc coneguda però afecta a mils de persones en les seves vides quotidianes. L’edatisme  és un terme per referir-se a la discriminació de les persones grans, basada en prejudicis i estereotips socials respecte a l’edat avançada. És un problema generalitzat a les societats occidentals i també en el nostre país. 

L’augment de l’esperança de vida és un canvi social nou que modifica la configuració de la població però en canvi  des del punt cultural, ha persistit una visió errònia de la vellesa que identifica la gent gran com un grup poblacional caracteritzat per la inactivitat, la improductivitat i la dependència.

Una idea equivoca, ja que actualment l’esperança de vida es fa en millors condicions físiques i mentals i la gent gran continua treballant en molts aspectes que ajuden al benestar de la societat. Parlem del suport als fills, a familiars i amistats, a les tasques de voluntarietat i moltes altres activitats. La gent gran és clau en el funcionament de les empreses de caràcter social que malauradament estan ignorades l’Estat.

A l’Assemblea  el protagonisme de la gent gran  és i ha estat cabdal per donar suport a totes les accions d’emancipació cap a la independència. No sols l’1-O, en moltes altres jornades de protesta, sols han sigut possible gràcies a la participació de la gent gran, la taca d’oli de Vic o de Reus són un exemple viu de les capacitats de la gent gran.

A la República Catalana cal enfocar l’envelliment de la forma més justa i inclusiva. Cal eliminar tots els factors excloents o discriminatoris. Hem de caminar cap a una societat on la intel•ligència i saviesa dels nostres avis sigui cada vegada més valorada. La riquesa d’un país no es mesura per les seves matèries primeres o la seva indústria sinó pel seu capital humà i el coneixement que tots els ciutadans (incloent-hi la gent gran) poden aportar pel desenvolupament social i econòmic.

En la nostra lluita per defensar el benestar social de tots els jubilats i les jubilades, aviat tindrem un nou i important  aliat. La Sectorial de Jubilats Gent Gran ha iniciat converses amb la Intersindical-CSC per creat un espai o una federació que defensi els interessos de tots els jubilats i jubilades de Catalunya.

L’Intersindical és un sindicat que no té cap obediència espanyola i que defensa la independència com la solució a molts dels problemes que pateixen els treballadors que estan en actiu en el nostre país.

Un dels principals objectius serà la defensa de les Pensions i la defensa del sistema públic redistributiu, l’únic sistema solidari entre els treballadors actius i dels pensionistes, que formen un conjunt indissoluble compartint drets socials comuns per igual.

El propòsit de la Sectorial és vertebrar un nou espai sindical  per liderar la protecció i millora dels seus drets  de la gent gran,  amb visió nacional i treballant en coordinació amb la resta del moviment independentista per difondre l’Espai a la major gent jubilada possible.

La pandèmia del Covid-19 ha endarrerit les converses i per això esperem abans de la tardor ja us puguem anunciar detalls més concrets que aquest gran acord i que tots i totes puguem participar.

L’any 2013 el professor Niño Becerra va publicar un interessant article sobre l’endeutament de la banca i el dèficit d’Espanya. Encara que està escrit fa uns set llargs anys, el seu contingut segueix més vigent que mai i agreujat per la nova crisi econòmica que provocarà la pandèmia del virus Covid19.

Pel professor, el problema més greu de l’economia és l’endeutament, sigui de la banca, dels particulars o significativament dels estats, ja que els pot portar a tots a la bancarrota. A Espanya, aquest problema és més rellevant perquè la política econòmica ha estat mantenir una política fiscal, unes lleis laborals i una orientació del pressupost estatal que sols han beneficiat a les grans empreses i alhora han empobrit a les pimes i la població i provocat un endeutament més escarnis a les nacions sense Estat com és Catalunya que és qui ha de prestar els serveis a la població.

El deute públic que deuen l’Estat, les comunitats autònomes, els ajuntaments, la banca i els particulars és d’1,2 bilions, el 98,7% del PIB i que l’any 2008 sols era d’un 34% del PIB. Aquest endeutament impedeix al Gobierno de España qualsevol maniobra per sortir amb èxit d’una propera crisi.

A 2018, el 21,3 % de la població catalana, un de cada quatre, estava en risc de pobresa i exclusió social. La pitjor dada des del 2004. Aquesta vulnerabilitat creix entre la població major de seixanta-cinc anys, dones i immigració. En canvi el PIB va créixer un 2,2 % de mitjana des del 2014. Per contra Catalunya té un dèficit fiscal interregional al voltant del 8%, entre el que aporta i el que rep de l’Estat espanyol i cada any surten entre 14 mil i 16 mil milions d’euros que no tornen.

Com deia el professor: “Això no té lògica econòmica, ni social, ni ètica. Tenim dues opcions: o acceptem això o fem una revolució. No hi ha cap més opció. I com que les revolucions ja no estan de moda… al marge que l’Estat té uns poders repressius terribles, evidentment només queda estar-hi d’acord i empassar-t’ho. No hi ha cap altra via”. Amb aquesta premissa i a l’espera dels nous esdeveniments Catalunya i tots els catalans tornaran a sortir perjudicats pel jou de la unitat d’Espanya.

Els catalans mai hem tingut cap privilegi i la nostra situació econòmica és el fruit de molts anys d’esforç i d’haver aconseguit una estructura econòmica diferent de la resta d’Espanya, malgrat que ja en temps del franquisme, tots els estalvis de les famílies catalanes eren canalitzades cap a Madrid per suportar els tripijocs de la “Meseta”.

Espanya és un llast cada dia més gran. Sols cal agafar un llapis i afegir 14.000 milions al pressupost que aprovat al Parlament. A més caldria afegir els milions, que l’Estat espanyol inverteix i gestiona directament a Catalunya. És fàcil pensar que 14.000 milions cada any poden solucionar el problema de les residències de la gent gran, de la sanitat, de l’educació, de les estructures viàries, de les pensions, de la renda mínima i de la creació de llocs de treball i així fins a ser un Estat normal. No costa gaire pensar com seria Catalunya i com es podria defensar de la crisi econòmica i pandèmies si estiguéssim en una situació d’Independència.