General

La proclamació d´un nou Estat originaria de forma immediata la creació de nous llocs de treball?

Hi ha una afirmació rotunda que ha fet un economista fa poc: “Una Catalunya independent, només pel sol fet de ser-ho, crearia pel cap baix uns 400.000 nous llocs de treball”. (Josep Maria Vázquez: “Aproximació als llocs de treball de la independència”).

I per quines raons?

Perquè la orientació moderna de la nostra economia, així com el seu tradicional dinamisme, han fet que Catalunya creï actualment 1 de cada 4 nous llocs de treballs que neixen en aquest moment a Espanya, i que han fet que, des de l’any 2011, Catalunya col·loqui ja fora de l’Estat Espanyol més del 50 % de les seves exportacions.  Aquesta realitat, i cal ressaltar-ho, es produeix perquè disposem d’una economia que potència el sector terciari i l’exportació, i aquesta proporció envers l’exportació no fa sinó augmentar any rere any.

Economistes de gran prestigi han dit en els últims temps: “Catalunya independent tindria el PIB més alt dels països mediterranis” (James Mackintosh, Financial Times),  “La independència de Catalunya de la resta d’Espanya no suposaria un desastre econòmic per a Catalunya” (Gary Stanley Becker, Premi Nobel d’Economia 1992), ”Catalunya, independent, seria un dels països més pròspers del món” (Kenneth Rogoff, excap del Fons Monetari Internacional), “Una Catalunya Estat tindria un PIB similar al de Finlàndia” (Jonathan Tepper, Analista d’inversions i editor en cap de Variant Perceptin).

Dos fets justifiquen aquestes opinions: primer, les estructures que caldran crear en un nou Estat (Ministeris, ambaixades, serveis nous de control d’aeroports, de ferrocarrils, d’hisenda, de correus, etc.) així com també la consolidació de les estructures que necessita qualsevol economia moderna (des del Corredor Mediterrani fins a ports i aeroports, passant per carreteres, etc.) i, segon, l’efecte que es produirà en l’activitat econòmica quan els 13.000 o 16.000 MM € que cada any marxen del país, dels quals en torna només un percentatge molt petit, es quedin a Catalunya.

El mateix economista Josep Maria Vázquez diu que l’atur es reduiria fins el 7%, i afegeix que es calcula que per cada 1.000 MM € d’inversions en infraestructures es poden arribar a crear 17.000 nous llocs de treball, directes i/o indirectes. I això sense tenir en compte temes pendents com Rodalies i sobretot la inversió estrangera, que no ha minvat en els últims anys, sinó que està creixent significativament.

Tampoc es creu que la reacció contraria de l’Estat espanyol pugui influir gaire en tots aquests temes. En primer lloc perquè els llargs vincles que hi ha entre el teixit productiu català i el de l’Estat espanyol fan impensable que la nostra independència suposi una caiguda forta de les relacions comercials d’ambdós països. En segon lloc perquè el gegantesc deute de l’economia del Regne d’Espanya provocarà que ells siguin els primers interessats en mantenir unes relacions normals, ja que la nova república Catalana assumiria en aquest cas la part proporcional del deute que ens pertoca. I és que, una vegada la independència de Catalunya sigui un fet, el pragmatisme s’imposarà a tot arreu.

Gent Gran per una Catalunya Nova

Sent més ajustats a la realitat, la pregunta del Referèndum podria ser una altra: Vostè voldrà viure millor ? “. Perquè, realment, aquí es viurà de manera diferent si Catalunya segueix com ara, lligada a Espanya, o si es converteix en un Estat independent. 

No cal ser endeví per imaginar-se què ocorrerà si no hi ha canvis. Ni tan sols tot seguirà igual: empitjorarà. Ni el Govern central ni cap partit han fet fins ara cap suggeriment de com podria millorar la nostra vida en el cas de que renunciéssim a voler independitzar-nos. Perquè ens haurien de donar alguna millora?. Si no han ofert res en els moments d’una amenaça de conflicte, perquè ho haurien d’oferir quan aquesta desapareix i es sentin guanyadors?. Ben al contrari, Espanya, que mai ha aspirat a convèncer si no sols a sotmetre, deixarà perdre l’ocasió de posar-nos la bota a sobre i endurir la relació fins a límits insospitats?

Algú  creu que millorarà el nostre dèficit fiscal? Que es construiran autovies i deixarem de pagar peatges? Que es milloraran els accessos als ports i que l’aeroport no tindrà problemes per expandir-se? Que el Corredor Mediterrani (el de veritat) serà una realitat? Que el nostre Govern, si és que existeix, deixarà de tenir problemes econòmics? Que els nostres estudiants tindran més beques o que els nostres desvalguts rebran els ajuts promesos? Que als nostres avis se’ls mantindrà la pensió? Que la Sanitat disposarà d’un pressupost d’acord amb la seva qualitat i amb les seves necessitats? … Apa, home ¡.

Si hi ha una cosa clara si no es guanya el referèndum és que els catalanets i catalanetes, encara que siguin simpatitzants del PP o de Podemos, les passaran més magres. En primer lloc per l’irresistible impuls espanyol de castigar el rebel i sentir-se vencedors (ja en tenim experiència). En segon lloc, perquè Espanya, tan des del punt de vista econòmic com de repartiment just de la riquesa, no té remei. Que ningú s’enganyi.

En canvi, una Catalunya independent creixerà (no solament en qualitat i en conceptes subjectius, sinó en els tangibles). Perquè deixarem de tenir un Estat a la contra, que en comptes d’ajudar posa pals a les rodes, un Estat que destina més esforç a frenar el desenvolupament que a impulsar-lo, un Estat que no desitja tant la “unidad” com els nostres diners

Si malgrat tenir un Estat a la contra Catalunya avui està creixent, què no passarà si te un Estat a favor, que ajudi, que impulsi, que faciliti, que acompanyi, que gestioni, que estigui a prop ?. Doncs que es crearà activitat; que les empreses estrangeres vindran a instal·lar-se; que el port incrementarà la recepció de mercaderies i naixerà una important indústria complementària; que s’ajudarà a exportar, que s’impulsarà la investigació… I quan hi ha activitat, hi han llocs de treball i es crea benestar. I això és una roda que no para…

Per tant, votarem només ser independents o, realment, votarem si volem viure millor o pitjor?

Sap vostè que de la reforma agrària que s’havia de fer al Sud d’Espanya ja ni se’n parla, i que la conseqüència és que 12 famílies, que viuen a Madrid o fora d’Espanya, són les propietàries de la major part del camp andalús i extremeny?

Hi ha nombrosos esdeveniments històrics que ens expliquen com els pagesos andalusos i extremenys van mobilitzar-se en el passat per aconseguir una reforma agrària.

Però, s’ha fet alguna cosa per resoldre les desigualtats del camp andalús des de l’arribada de la democràcia?

Per què des de 1978, fa 39 anys, el socialisme que ha governat ininterrompudament a Andalusia ni tan sols ha intentat fer una petita reforma agrària?

Per què Felipe González, andalús confés, tants anys al govern d’Espanya, no va veure mai la necessitat de convertir Andalusia en el vergel d’Europa?

Sembla que era més còmode i menys exposat subvencionar als seus habitants amb el PER (Plan de Empleo Rural) fórmula eficaç per crear clientelisme polític. Actualment el Plan de Empleo Rural només exigeix haver realitzat 20 peonades, és a dir, haver treballat 20 dies,  per cobrar 6 mesos de subsidi.

Tant difícil era promoure una reforma agrària i obligar als grans propietaris (Els Alba, Albunquerque, Medinacelli, Medina Sidonia, Osuna, Peñaranda, Villahermosa, etc.) a repartir les seves terres, moltes d’elles ermes de conreus o abandonades? No estan permetent que Andalusia visqui de la subvenció (quan és prou rica per no necessitar viure-hi) i que els beneficis d’uns pocs marxin fora del seu territori?

Un cèlebre proverbi xinès diu: “Regala-li un peix a un home i li donaràs aliment per un dia, ensenya-li a pescar i l’alimentaràs per la resta de la seva vida”.

Amb el PER, ¿no s’està promovent, directa i indirectament, una cultura social i irracional del subsidi i de la subvenció que fa que andalusos i extremenys s’acomodin a una vida sense futur? Un PER que el paga tot el país, no pas només Andalusia, i per tant som tots els que aportem els nostres diners als pressupostos de l’Estat i amb ells contribuïm i estem subvencionant Andalusia. I, atenció, si el PER proporciona un clientelisme polític, un vot útil i el poder, per què els que se’n beneficien deixaran de defensar-lo?

Tot això canviarà? Per què ha de canviar? Qui ho farà canviar?

I per quina raó això no passa a Catalunya? És que Catalunya és rica pel seu petroli? Per les seves mines d’or? Pel seus diamants? Pel seu urani? No, tots sabem que no és aquest el motiu. Catalunya és prospera i rica, i ho seguirà sent,  perquè és una societat impregnada per la cultura de l’esforç i del treball, no de la subvenció, i per aquest motiu ha estat sempre, és i serà una societat innovadora i avançada. Per això milers d’immigrants espoliats i expulsats de la seva terra  van venir aquí perquè, tant aleshores com ara, tenien oportunitats per aconseguir treball, riquesa i prosperitat.

Sembla clar que la reforma agrària del Sud no es farà mai i que les subvencions i el clientelisme polític no desenvoluparan les capacitats d’innovació, de creació i de treball de la gent d’aquella zona.

Però hauríem d’adonar-nos que allò que fa que uns països liderin el món no són els ajuts i les subvencions. El Pla Marshall el van rebre Anglaterra, França i 14 països més, però actualment és un d’aquests països, Alemanya, qui regeix Europa. I la raó és que el seu “miracle econòmic” no va ser un miracle, sinó el resultat de l’esforç i el treball dels propis alemanys, amb l’objectiu principal de desenvolupar el potencial creatiu dels seus habitants i el benestar de les generacions futures.

Gent Gran per una Catalunya Nova