Aquest 2017 hem aconseguit fer les samarretes de l’Onze de Setembre a Catalunya. El groc refulgent de milers i milers de persones de la Diada del Sí desplegarà un enorme signe + entre el carrer d’Aragó i el passeig de Gràcia, a Barcelona.
Aquí podeu veure el video de l’empresa que les ha confeccionat.
En Paco va néixer a Madrid és cert, però per motius laborals ha treballat a moltes províncies espanyoles, al Nord, al Sud, a l’Est,….. fins que un dia arribà a Catalunya. Com que en Paco és obert, quasi transparent, generós, valent, xerraire com el que més i es fa amic de tothom, i així va anar fent amics per tota España.
Ves per on però, a Catalunya va trobar a la Montse, l’amor de la seva vida. També va trobar-hi companys més compromesos que ningú en la lluita contra la dictadura franquista i va conèixer gent i més gent, que havien vingut a Catalunya procedent sobretot, no només, del Sud d’España.
No havien vingut a ballar sardanes, ni tampoc perquè el clima fos millor. Havien vingut per guanyar-se la vida, per un futur que a la seva terra no havien trobat i per treballar perquè d’on venien no hi havia treball.
…
Hernando, González, Guerra, Aznar, Echenique, Soraya, Felipe… Què sabran ells! Personatges inquietants i pertorbadors que utilitzarien la força si garantissin així la mutilació de la teva veu i l’amputació de la teva llibertat.
Personatges que mai entendran la nostra essència com a poble, una essència invisible que no és millor o pitjor, no ho és, però sí diferent. Som catalans, i no ho poden suportar.
Cap d’ells entendrà mai els nostres ulls humits quan una nena de 5 anys s’enfila a un castell, agosarada i valenta, per tocar els núvols amb una ma encara nua de pecat, en una ascensió que patim com si fos la filla de tot un poble.
Cap d’ells coneix els ulls il•luminats d’un infant deixant la pell picant un tronc, convençut que tard o d´hora cagarà llaminadures.
Cap d’ells ha plorat mai atemorit, aferrat a la faldilla de la seva mare, en veure per primer cop un gegant de cercavila catalana.
Cap d’ells sabria llegir la llàgrima de l’avi, quan un jugador argentí perseguit només per ser fruit d’una Masia, va agafar una samarreta amb solemnitat i la va alçar al cel, mostrant-la al món com si fos una senyera.
Cap d’ells, ni un, sap com captiva una tenora, ni agafarà mai dues mans del tot desconegudes per ballar una dansa que és amor i és aliança.
No, defensors de l’obstrucció, no podeu entendre res, i no deixarem que la vostra foscor tregui la llum de les nostres mirades. Avui, entre vosaltres i la llibertat, ja estem a punt de superar el darrer obstacle: Nosaltres mateixos.
I com sou conscients, aquesta és la vostra tortura.
Lluis Carrasco
