LES PREGUNTES QUE MAI ES CONTESTEN
Ens diuen que “hem de lluitar per la igualtat de tots els espanyols, però sabem que, des de sempre, hi ha 2’5 milions d’espanyols que no són iguals, i ningú no diu res?
Aquest és un tema que, fins fa poc, no apareixia mai a la premsa ni als informatius, però que fatalment ens afecta a tots, en siguem conscients o no, ja que posa clarament de manifest que no tots els espanyols rebem el mateix tracte en relació als impostos que liquidem a l’Estat. Ens referim, no hi ha dubte, a la situació diferencial que viu el País Basc i Navarra i a la seva minsa contribució impositiva al fons comú i sense que ningú no se’n queixi.
El sistema de contribució del País Basc i Navarra al finançament de l’Estat espanyol (conegut com el concert basc) ha estat en algunes ocasions en el punt de mira, amb acusacions d’insolidaritat o de manca de transparència. Però no ha estat fins fa poc que s’ha revifat el debat per les intencions d’alguns sectors d’homogeneïtzar les hisendes públiques i també perquè el procés d’harmonització fiscal a la Unió Europea (UE) podria posar en perill la singularitat fiscal basco-navarresa.
Què és el concert basc i el cupo?
El País Basc i Navarra disposen de competències exclusives per aprovar la normativa fiscal de pràcticament tots els tributs, com ara l’IRPF, societats, patrimoni o transmissions, cosa que no té cap altra autonomia. Només se’ls hi escapen l’IVA i els impostos especials.
Per aquest motiu tenen el concert –conveni, en el cas de Navarra– que és un sistema especial de finançament que els permet, a través de les seves Diputacions, recaptar cada any TOTS els impostos estatals i, posteriorment, pagar una determinada quantitat anual, el cupo, per finançar les càrregues de l’Estat que no assumeixen, com Defensa, la Casa Reial, Congrés, Senat, ministeris, diplomàcia… Aquesta quantitat es negociada cada cinc anys de forma bilateral amb l’Estat.
Des de la seva implantació, la quota gairebé no ha variat. Coincideix, en línies generals, amb el pes que el 1981 tenien les dues economies en el conjunt del PIB espanyol: el 6,25% dels ingressos totals en el cas basc, i l’1,6% en el navarrès. Atès que no hi ha hagut acord entre Estat i País Basc per fixar una nova quota, aquesta quantitat s’ha anat prorrogant al llarg dels anys.
El càlcul del cupo al llarg del temps, encara que amb oscil·lacions, ha anat creixent fins arribar als 1.500 milions d’euros l’any 2007. A partir d’aleshores, però, ha disminuït i actualment es d’uns 700 milions d’euros.
Però sembla destacable i rellevant recordar que no solament tenen l’avantatge que recapten els impostos, sinó, i això és el més decisiu, que els gasten i els inverteixen en allò que volen, que és el que explica que el País Basc i Navarra hagin crescut i millorat la seva vida de forma espectacular en els darrers anys, cosa que no els hauria passat si haguessin depès de transferències del govern central.
La comparació amb Catalunya
Quan Catalunya ha demanat el mateix tracte, l’anomenat Pacte fiscal –aprovat pel Parlament de Catalunya el 25 de juliol de 2012-, el govern espanyol ha dit que no es podia fer, que no hi havia marge econòmic per aplicar-lo. A partir d’aquest moment, en la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació que representen l’opinió pública espanyola, s’ha acusat als catalans d’insolidaris.
Però, perquè és insolidària Catalunya si ningú no diu que ho és Euskadi i Navarra? I com és que, si tots els espanyols som iguals davant la llei segons article 14 de la Constitució del 1978, Euskadi i Navarra poden recaptar tots els impostos i Catalunya no pot fer-ho? ¿El blindatge constitucional del concert basc no contradiu els principis d’igualtat dels espanyols expressats a la Carta Magna?
Gent Gran per una Catalunya Nova