Un dels meus primers professors a la UB va ser Agustí Coromines. Ell sempre deia que, quan algú vol escriure un llibre d´història, la primera cosa que es deixa pel camí es la veritat.
Hi ha tantes veritats com interessos, i quasi tants interessos com persones.
EXEMPLE: Heròdot (c. 500 aC), considerat el pare de la Història, parla de la segona guerra mèdica (que va tenir lloc tan sols quaranta anys abans que la escrivís). Segons ell, Xerxes, el rei persa, va reunir un milió set-cents mil soldats que es van estavellar contra els tres-cents “immortals “ de Leònidas en la batalla de las Termòpiles que tan bé coneixem pel cine.
Per què Heròdot menteix tan descaradament? Per adular el poder de Atenes sota Pèricles, que és el que manava llavors.
I aquí entrem en el moll de l´os de la Història.
La història està marcada pel poder (del vencedor, és clar). I la història es ven, viu i es justifica per l´adulació al poder establert en cada moment.
Fins on hem d’anar per no trobar poder?
Fins al Paleolític , fa mes de deu mil anys, quan érem caçadors recol·lectors, quan vivíem a l’Edèn i érem els autèntics verds, integrats en la natura… Però –ja ho va dir Jean-Jacques Rousseau en el seu llibre Origen de la Desigualtat–, el problema va començar quan el primer que va posar una tanca va dir “això es meu” i la bona gent s´ho va creure.
Després d’això, i encara en la nit dels temps, la propietat i el poder inicien un festeig, i es converteixen en una parella de fet indissoluble que alguns dirien que encara dura.
L´Egipte dels faraons, per exemple. El primer Estat del món, diran alguns (5000 aC). És un Estat? És una nació ? No, és una finca particular, amb un amo, el faraó, propietari de la terra i dels seus habitants.
O la “ Cultura de los Millares “ (Almeria, cap al 3000 aC). Una cultura notòriament rica gràcies al coure. És una nació, un Estat? No. També hi havia un amo, i la resta de la població l’obeïa i treballava per a ell.
O l´Atenes de Pèricles (400 aC). El súmmum de la democràcia, en la seva versió antiga. Una gran ciutat de dues-centes mil ànimes que controlaven el que en deien. La lliga del Peloponès. Es això un Estat, una nació ? No, cinquanta famílies eren els amos de la ciutat, i cinc-cents membres d´aquestes famílies tenien dret de vot en la seva democràcia; la resta eren esclaus o ciutadans pobres sense dret de vot.
Passem ara a Roma. l’èxit d´una ciutat. Els romans, pràctics i espavilats com ningú, copien dels grecs i mantenen els esclaus sense cap dret, però integren els ciutadans pobres en l´exèrcit, i cohesionen tots els homes lliures al voltant d´una República amb vot universal. Es això un Estat, una nació? No. És un model de ciutat d’èxit. Amb el temps, el títol mes preuat va ser el de “ciutadà romà”, que va acabar donant dret als ciutadans al repartiment gratuït de queviures i espectacles, a la màxima “panem et circenses“. De fet, fins i tot en l´era gloriosa de l’Imperi, Roma tenia molt clar que era una ciutat que imposava la seva llei gairebé sobre tot el món conegut. L’aportació romana a la història i la llengua va ser una imposició “manu militari” per fer passar per l’adreçador els pobles conquerits i despullar-los de la seva identitat; exactament el mateix que va passar amb el dret romà, les obres d’infrastructura i tots els estris de “civilització“, que no eren altra cosa que maneres diverses de romanitzar els vençuts.
“Claro, Señoría, lo que pretendo con esta ley es españolizar a los niños catalanes”. Us sona aquesta frase?.
Fi de l´imperi. Invasions bàrbares. Baixa Edat Mitjana. Triomf absolut de la propietat.
Forja de les nacions? inici dels Estats? No us ho cregueu pas. Ni Carlemany, ni Guifré el Pilós, ni Alfons X, ni Pere el Cruel, ni Jaume I. Els Estats eren els dominis del rei. Quan el poder del reis s´afeblia, la noblesa i el clergat cobraven importància, però de seguida que recobrava la iniciativa, el monarca tornava a ser amo de la situació, i la resta no comptava si no era per adular-lo.
La societat estava dividida entre “bellatores” (del llatí “bellum”, “guerra”), és a dir, els soldats que teòricament defensaven la població i no treballaven. Els “oratores”, així mateix alliberats de feina, però que resaven per l’`anima de la gent, i els “laboratores”, que sí que treballaven i alimentaven a tothom perquè els uns els defensessin i els altres s’ocupessin de la salvació de la seva ànima. Tant se val que parlem de Castella, França, Anglaterra o Catalunya: el muntatge social era aquest i no cap altre.
Tot això estava beneït per Déu, i per tant “anava a missa“. Ningú no s´hi podia oposar si no volia ser víctima d’un càstig duríssim. Per als ”laboratores”, tant era que el rei s’anomenés Jaume I o Carles V, que els edictes estiguessin escrits en català, francès o castellà: ells no sabien llegir ni escriure, i l’únic poder que patien era el que tenien més a prop, és a dir, el del seu senyor feudal, amo de vida i mort, jutge i recaptador d´impostos, que els mantenia sempre tot just amb el nas fora de l´aigua, tot just perquè poguessin respirar una mica i seguir pagant impostos.
Jaume I va repartir Catalunya, València i Balears entre els seus fills com si fossin els seus jardins particulars… però és que ho eren! I això mateix feien tots els altres reis d´Europa.
De la Guerra dels Cent anys, entre França i Anglaterra (cap al 1400 dC), la d’Ingrid Bergman interpretant el paper de Joana d’Arc, només se’n va començar a parlar, per cert, en temps de Napoleó III (1860), cinc-cents anys després. A la seva època va passar totalment desapercebuda. Doncs bé, aquesta guerra va ser, de fet, un embolic de família en què el rei anglès tenia mares i àvies franceses i el rei francès, mares i dones angleses. No es tractava d’un conflicte entre França i Anglaterra, sinó d’herències, d’un “això és meu i allò també“, una disputa en què, molt sovint, borgonyons que parlaven francès es barallaven contra el rei de França, i nobles anglesos organitzaven la defensa de París contra el rei francès.
En resum , podem dir que tota la història entre la fi de l’Imperi romà (476 dC) i la Revolució Francesa (1789) és una baralla interminable entre propietaris de la terra (incloent-hi els seus habitants), amb interessos absolutament particulars, que en última instància només feien cas, i no sempre, del poder de l’Església, però que no tenien en consideració, ni els hauria passat mai pel cap, ni els interessos ni els sentiments dels seus “laboratores”.
Això és el que després s’ha anomenat “Antic Règim”.
No ens creguem el que ens puguin explicar els uns o els altres sobre el patriotisme del poble o els sentiments nacionalistes, el que ens puguin explicar de fets com la batalla de Muret, la conquesta de València , el compromís de Casp, els reis catòlics, la guerra dels segadors o el tradicional pactisme de Catalunya com a prova del tarannà democràtic del nostre poble enfront de Castella.
És cert que les nostres institucions, la Generalitat, les Corts Catalanes o el Consell de Cent eren més participatives que unes altres, però, no ens enganyem: el poble, ni hi era ni se l’esperava.
La noblesa i l´alt clero s´han entès sempre perfectament entre ells, finfs i tot quan es mataven els uns als altres en les nombrosíssimes guerres i batusses que han tingut lloc entre els segles V i el XIX. Els privilegis de casta sempre han estat per damunt d´altres sentiments com nació, Estat, país, etc.
Per convèncer-nos del contrari ja hi ha els historiadors.
Arribem finalment a la nostra data clau: l´11 de setembre de 1714. “A glorious day“, com dirien els anglesos; tan gloriós que si Felip V se n’hagués adonat, no ho hauria fet.
El decret de Nova Planta va significar esborrar de cop tots els lligams que ens subjectaven a l’“Antic Règim”. Va tallar de soca-rel tot el llast d’interessos creats i privilegis que, acumulats un segle darrere l’altre, encorsetaven la societat catalana. Els nobles se’n van anar cap a Madrid, i a casa nostra no podien exercir ni de batlle de ciutat de tercera categoria.
Per tant, i com diu Vicens Vives, “els catalans, ja que no els deixaven fer política, es van dedicar a fer diners“.
D’aquí ve el nostre fet diferencial, el nostre començar de zero sense el llast del passat, amb la Il·lustració com a referent més immediat, amb Voltaire i Rousseau com a mentors espirituals, amb la independència de Nord-amèrica i la Revolució Francesa per fer-nos veure que la burgesia treballadora era la potència emergent del moment.
La revolució Industrial que ja trucava a la porta, la màquina de vapor o el liberalisme d’Adam Smith. En resum, la modernitat.
Una modernitat que a Catalunya comença amb la Junta de Comerç, el 1763, per fer nosaltres mateixos allò que no ens feien des de fora.
El 1737 creem la primera fàbrica “d’indianes“, la primera màquina de vapor (1804), el primer ferrocarril (1848), la construcció naval, paperera, siderúrgica, etc.
Mentrestant, a Castella, ancorats encara en l’“Antic Règim“, ens veuen prosperar sense saber què fer, inverteixen el temps defensant els seus privilegis (no acaben amb la Inquisició fins al 1834), es perden en discussions bizantines (liberals constitucionalistes de la Constitució de Cadis contra conservadors medievals, liberals contra carlins, carlins contra isabelins, nacionals contra republicans i, finalment, adeptes del Partit Popular contra seguidor del PSOE).
Això sí, una divisa els uneix: “leña al catalán“, no fos cas que s’adonessin de la força que tenen i ens fessin un set als pantalons.
Carles III, tan i l·lustrat, amb la seva “Puerta de Alcalà”, imposa l´ensenyament primari en castellà el 1768, el 1772 prohibeix l’ús del català en els llibres de comptabilitat, el 1773 en els llibres de text, i el 1778 en els llibres en general, incloent-hi el teatre en català el 1801.
Però no se’n van sortir. La realitat és molt tossuda. I si “la pela es la pela”, de “peles”, érem nosaltres els que en teníem, perquè ens les treballàvem, perquè estàvem al costat de la modernitat, seguint els moviments mundials, tant si es tractava de la producció industrial com de la lluita sindical o la defensa de la democràcia. Els “señoritos” s´ho miraven des de l´altre costat, a vegades amb sorna i d´altres amb hostilitat, però sempre amb enveja.
Això sí, esprement-nos tant com podien, perquè això de l’espoli fiscal ja ve de lluny.
Francisco Flos i Calcat, en la seva “Geografía de Cataluña“, de 1896, ja indicava que “cada español no catalán paga 2,08 ptas., y cada catalán 4,78 ptas., es decir, más del doble “entre 1888 i 1890; i també: “El Estado español cobra del comercio nacional en forma de derechos de entrada, impuestos sobre la carga y descarga, etc., por cada español no catalán 5,17 ptas., y por cada catalán 26,54 ptas…” I no van poder.
L’efecte pervers d´aquest sistema va fer que a nosaltres ens esperonés encara més per tirar endavant, mentre a l’altre costat de l´Ebre, les coses seguien igual, com en els temps del ”Antic Règim“.
Fins i tot els catalans vam tractar de “catalanitzar” Espanya, això sí, amb rotunds fracassos, començant pel general Prim i Amadeu de Saboia, el 1870, o la Primera República, amb Estanislau Figueres i Francesc Pi i Margall .
Però l’intent de més volada, encara que acabaria també en desastre, es va donar amb Valentí Almirall, que, amb la cobertura intel·lectual dels autors de la Renaixença, com Angel Guimerà, va fundar el “Diari Català“, el primer en la nostra llengua (1881). Abans ja havíem tingut el nostre “Diario de Barcelona“, que, ves per on, estava escrit en castellà, gràcies als edictes de Carles III, el de la “Puerta de Alcalà“.
Nosaltres, catalans, vam organitzar el primer “Congrés Catalanista“ (1882) i el primer programa del nacionalisme polític, el “Memorial de Greuges“, presentat davant Alfons XII el 1885.
Del grup d´Almirall van sortir els fundadors de la Lliga, d’on van sortir les famoses “Bases de Manresa“, i es va començar a parlar de la “nació catalana“.
I de la Lliga, demostrant que podem fer coalicions àmplies, va sortir la Solidaritat Catalana, el 1906, amb Enric Prat de la Riba, el primer que va parlar directament de “nacionalitat catalana“.
I per fi desemboquem en Francesc Cambó, el més clar intent d´intervenció catalana al govern de Madrid, intent que va acabar com el rosari de l´aurora, amb Alfons XIII prenent li el pèl i Primo de Rivera de dictador salvapàtries. De la resta, de Macià i Companys, més val no parlar-ne perquè ens posaríem tots a plorar .
En comptes d’això, i comparats amb la resta d’Espanya, més ens val pensar que, malgrat Franco, Felipe González, Aznar i tota la resta, seguim estant a la punta del progrés i som fins i tot capdavanters a escala mundial en recerca aplicada (Institut de Ciències Fotòniques, Parc de Recerca Biomèdica, Parc Tecnològic del Vallès, Sincrotró Alba), en el món de les escoles de negocis (ESADE, IESE) o, fins i tot, en la confecció a escala mundial (Mango, Desigual). Podríem parlar també del Turisme o de la nostra xarxa de empreses mitjanes, que tot i les dificultats actuals està invertint en recerca i desenvolupament quantitats comparables a l´Europa més avançada.
Després de la Renaixença, el nostre poble ho ha provat tot per conviure amb Espanya, i ha sobreviscut amb èxit; ha provat d’influir políticament en la resta de l’Estat i està participant ara mateix d’una manera generosíssima en l´augment del nivell de vida de la resta de l’Estat.
Tot això en el marc d’una incomprensió absoluta, quan no en el d’una oberta enemistat, i sempre en mig d’insults, amenaces i desconsideracions de tota mena.
La història, aquí sí, ens pot donar un cop de mà. L’únic que ens queda per provar és …
La independència.